Educació: Com més sucre més dolç?

'Ma' iaia deia: «com més sucre més dolç». Però això no és cert, com qualsevol dissolució, hi ha un punt de saturació d'aquesta, és a dir, si al sucre en si li poses sucre no és més dolç, segueix sent sucre.

Com a frase feta està bé, però a la realitat hem d'anar amb peus de plom de passar-nos de voler 'endolcir' les coses. I concretaré pel cas de l'educació, puig és el que em dedico.

Fa uns mesos, en una sobretaula telemàtica amb companys i companyes docents d'arreu d'Espanya va sorgir el tema del currículum i les extres que es fan als centres educatius. I el que diré, és un resum del qual veig que la majoria dels docents percep que passa al món educatiu – exceptuant alguns càrrecs que només veuen dins dels seus despatxos.

Com sempre he dit, el currículum d'educació és una eina democratitzadora del nostre sistema. Gràcies a ell, sabem quins objectius comuns tenim en tota la població. Objectius clars, no només competencials, també hauria de ser conceptuals (aquest segon punt dóna una per una altra entrada).

Però actualment la llei d'educació dona dret als centres a afegir altres punts que no són curriculars de forma directa. La idea d'aquest dret fou la d'individualitzar l'educació, contextualitzar-la a la realitat del centre... Però s'ha fet aquest ús?

Doncs com deia, la majoria de docents veiem que s'ha pervertit aquesta idea. Moltes escoles posen amb calçador - i si fa falta, amb vaselina – actes, tallers, jornades, activitats... que inicialment sembla que serveixen per formar a l'alumnat, fer-los més competents o autònoms. Però al final, preguntant a l'alumnat o veient-los, quin punt d'aprofitament té tot aquest esforç? Si som autocrítics, veiem que aquest esforç és gairebé nul com a activitat docent, formativa o formadora...

Així doncs, ara la pregunta és, i per què es fa això? Bé, la resposta no és simple, però a la sobretaula vam poder-ho reduir en dos motius.

• El primer per una arrogància dels que no estan a l'aula. Arrogància ja que no es paren a debatre amb els docents - que sí que estan a l'aula - si aquella activitat cal realitzar-la. O si sí ho pregunten, esperen respostes semblants a 'quina bona idea i que genial és poder executar aquesta activitat'.

• El segon motiu, 'el postureig'. Vivim amb una societat que tot és aparentar. I malauradament l'educació no és una excepció. Els centres s'han de vendre, un punt molt positiu si és per donar a conèixer la seva visió educativa (el projecte de centre); però és molt negatiu si és per fer propaganda i aconseguir més "poder" (ja sigui amb ràtio, mèrits,...).

Per concloure, caldria reformular la llei educativa, centrant-nos en un currículum de mínims i un ventall de possibilitats, però no infinites, de màxims. Totes elles amb un sentit de futur acadèmic, amb una visió avaluadora, formadora i formativa...

---