Els jocs de sobretaula o d'equip
Des de fa molt de temps tots veiem que existeix un creixement preocupant amb l'addicció als jocs d'apostes, dels videojocs i jocs de mòbil o tauleta. I amb la pandèmica l'augment ha estat molt més elevat.[1]
Val a dir, que estudis recents demostren que aquests "jocs" aporten mentalment la mateixa diversió que alguns altres més socials, però és una diversió fictícia, puig només se centren en la recompensa d'una mena de victòria. El nostre cervell encara no està preparat per diferenciar clarament el que aporten les noves tecnologies i el que ens aporta la interacció real amb persones.[2]
Tot seguit posaré un llistat de virtuts que els jocs reals (jocs de sobretaula, esports d'equip,..: els anomenaré jocs socials) aporten i ho diferenciaré amb els virtuals:
Val a dir, que estudis recents demostren que aquests "jocs" aporten mentalment la mateixa diversió que alguns altres més socials, però és una diversió fictícia, puig només se centren en la recompensa d'una mena de victòria. El nostre cervell encara no està preparat per diferenciar clarament el que aporten les noves tecnologies i el que ens aporta la interacció real amb persones.[2]
Tot seguit posaré un llistat de virtuts que els jocs reals (jocs de sobretaula, esports d'equip,..: els anomenaré jocs socials) aporten i ho diferenciaré amb els virtuals:
• Presa de decisions: Els jocs socials ens obliguen a prendre decisions per així assolir uns objectius marcats. Sembla que els virtuals també ofereixen aquesta presa de decisions, però no és del tot així. La interacció real amb persones ens fa reflexionar més de cada pas que fem (davant de les persones som més cauts), en els virtuals sabem que podem fer més ús de l'assaig i error (més o menys podem resumir-ho en "sempre puc reiniciar el joc en aquesta pantalla"). A més, la conducta humana és erràtica, i la presa de decisió dels altres jugadors fan que no puguis preveure amb exactitud el que faran.
• Tolerància de la frustració: Perdre davant dels teus amics és molt educatiu, puix ajuda a controlar la frustració, a meditar-la i no "esclatar" de forma impulsiva. A diferència de quan estem sols amb els virtuals - que aquesta frustració no cal que la controlem - quan juguem presencialment amb companys ens ajuda a madurar. L'educació emocional és essencial, i començar per l'autoconeixement és essencial.
• Tenir paciència: Els jocs socials tenen un ritme més lent que els virtuals. Aquesta lentitud s'ha demostrat beneficiosa per les nostres ments (és l'actual myfullness).[3]
• Treballar en equip: No hem de confondre el treball en equip amb el treball compartit. Treball compartit és tenir un objectiu comú però només preocupar-te pel teu equip per benefici propi. Els jocs socials creen un equip de debò, ja que no és tan senzill quedar físicament amb gent, i per això, al final es treballa de forma més cooperativa quan juguem amb el mateix equip físicament. Els jocs telemàtics regalen una falsa cooperació, però el no vincle emocional directe (necessari per als mamífers com a mínim) genera molts comportaments inhumans en les xarxes. [4]
• Fer amics: Hem de diferenciar amics de coneguts, el concepte d'amistat virtual és erroni, és més aviat conegut, però com que no és comercial aquesta paraula, les xarxes socials van robar el concepte d'amistat per quelcom que no ho és. Els jocs socials, amb les interaccions que hem parlat fins ara, creen un vincle de confiança sincer que no et pot donar de forma tan consolidada els jocs virtuals. I com demostra la psicologia, les amistats sinceres són les que al final donen més sentit al dia a dia.[5]
• Gestió de normes: I aquí els virtuals també ofereixen normes, i la gestió de normes és essencial per la vida real. No obstant això, les normes virtuals poden ser vulnerades amb tripijocs que a la vida real no faríem. Alguns exemples de normes vulnerades virtualment són: fer-nos passar pel que no som (en el fons és no acceptar-nos), fer ús de perfils falsos (impostors que denoten tenir poca autoestima o fer ús d'altres per guanyar més individualitat i prepotencia), dir quelcom que no faríem físicament (s'ha demostrat que ens costa menys fer mal telemàticament que físicament), normes de convivència (quedar físicament ens obliga a ser puntuals, arreglar-nos... els virtuals poden arribar a un nivell de deixadesa de la persona que perjudica psíquicament a l'individu); i un llarg etcètera.[6]
Per tots aquests motius, i molts més, crec que s'hauria de fomentar l'ús de jocs de sobretaula, jocs d'equip físics, jocs esportius... entre les famílies, entre companys, a l'escola, en esplais...
