Consulta - La democràcia és trobar opcions acceptables
Tot seguit podeu llegir un text que s'ha enviat a tots els partits polítics i representats del poble de Catalunya.
El podeu descarregar en pdf.
Després d’un llarg temps de meditació i profitoses taules de diàleg, de contrarèpliques de diferents actors amb ideologies de tot el marc polític català, ha sorgit aquest escrit que a continuació us presento.[1]
Parlarem del tema català, de la situació actual que viu el nostre país. Per fer-ho, per seguir llegint, cal fer l’exercici que he hagut de realitzar per escriure’l, publicar-lo i enviar-lo a multitud d’entitats polítiques: No obstinar-se amb el que un vol, posar-se en la pell de tots els pensaments possibles que hi ha al carrer, intentar comprendre’ls i, sobretot, a seguir el principi bàsic de la democràcia: arribar a un consens que satisfaci a la majoria. Aquest exercici l’anomenaré punt clau, ja que en molts casos demanaré que tornem a no centrar-nos amb el què un vol, sinó en el que pot satisfer a quasi tot el poble.
Portem molts anys encallats en una situació que no beneficia a ningú, els independentistes amb els seus motius i els constitucionalistes amb els seus. Els dos fronts (i la resta de diversitat que hi ha al mig) en tenen i els defensen perquè segons la seva opinió o interès és el que convé (si no ho veus: rellegeix el punt clau). I ningú no hi surt guanyant; ans al contrari, a mig termini tothom hi surt perdent.
On està la solució d’aquest “atzucac”? La solució demana fer quelcom que el poble pugui acceptar; faig ús de la paraula “acceptar” i no la de “voler”, perquè en democràcia tothom ha de flexibilitzar els seus ideals o projectes. Hem d’acceptar viure en un país real i no pas en un d’utòpic o ideal.[2]
Així doncs, la pregunta clau no és pas on està la solució sinó què pot acceptar el poble? Aquesta és la pregunta essencial a respondre; i cap, reitero, cap partit polític pot oferir una resposta mínimament objectiva en aquest moment. (punt clau)
Aleshores, vulguem o no, s’ha de fer quelcom per saber que és el que el poble acceptaria com a solució del problema.
I això només pot passar per preguntar-los-ho. Les enquestes, sondejos... fan ús d’una mostra, i necessitem fer-ho a tothom.
Si aquesta consulta no es fa, si per exemple les úniques opcions són contínues eleccions autonòmiques o bé una autoproclamació de la república, una bona part de la societat catalana no es veurà representada ni de bon tros.
I aquesta manca de diàleg entre polítics (que tant temps porta forjant-se) i manca de participació ciutadana (que cada cop és més minsa) provocarà l’enfonsament d’un motor econòmic important d’Espanya. Posem-nos a la pell d’una persona no independentista(punt clau): què faria si es proclamés la república de forma unilateral? Segurament iniciar una cadena de protestes que paralitzarien una part del país, i aquesta aturada seria ajudada per l’efecte causat pel govern central. El mateix farien els independentistes si no els donessin una resposta que encaixi dins un marc d’acceptació a la majoria.
Ambdós grups són nombrosos, i per tant, sens dubte, la frase és certa: el motor econòmic català frenarà si no trobem una solució d’acceptació del poble [3]. I de quina ideologia és la culpa? De les dues(punt clau), els dos s’han obstinat a creure que tenen la veritat absoluta.
Totes les consultes, i eleccions han donat resultats semblants a la que podreu observar a la següent imatge, dos blocs grans oposats políticament.
Si recordem, al 2009 el llavors president de la Generalitat Artur Mas va convocar una consulta no referendària per saber si el poble Català volia seguir el camí a la independència o no (la consulta del 9N).
Aquesta consulta va tenir una participació important només d’un dels blocs, i a més, no servia per saber la resposta a la pregunta de que acceptaria la gent com a solució.
Això va ser així fonamentalment per dos motius, el primer l’obstinació del govern espanyol a no deixar fer aquesta consulta de forma pactada [4]. I el segon, les opcions de respostes només afavorien un ideari, ja que van ser acordades per un govern sobiranista.
Cal tornar a llegir uns paràgrafs anteriors: cal respondre la pregunta “què acceptaria el poble com a solució al conflicte?”. (punt clau)
Per fer factible la resposta a la pregunta la millor solució és: fer una nova consulta vinculant resolutiva [5] d’opcions acceptables per la ciutadania.
Per assolir aquesta resposta el govern central hauria d’acceptar fer aquesta nova consulta.
Com a matemàtic, crec oportú mencionar que aquesta consulta hauria de ser de resposta múltiple i amb puntuació, per tal d’incloure a la majoria de sensibilitats i ideologies. [6]
Els partits, defensin l’opció que defensin, si estan en contra de fer una nova consulta al poble és perquè o bé tenen por de perdre de forma abismal o bé la democràcia participativa els queda lluny dels seus fonaments. Si el govern central no accepta fer una consulta, és que no vol trobar la resposta a la pregunta i que, per tant, ja els va bé el conflicte català per treure rèdit electoral. I si el govern català no accepta tornar a preguntar al poble, és que ja els va bé donar poca opció de resposta.
Una consulta [7] pactada amb el govern de l’estat i acordada amb el major marc polític català possible donarà una resposta verdadera al problema, doncs la participació serà de tota la població que vol trobar-li solució.[8] I sobretot, els polítics tindran dades objectives per enfocar el seu programa polític.
La consulta que proposo tindria una papereta, que caldria modificar per arribar a consens total, podria ser com la que segueix:
[9](Cada opció tindria un valor ponderat, el valor més alt la primera opció, un valor intermedi per la segona, i un valor baix per la tercera opció)
Pot semblar que aquesta papereta té una complexitat molt alta, però estadísticament és viable estudiar els seus resultats i extreure multitud d’informació.
[10] El funcionament de la papereta, la que hem representat, és que cada votant podria escollir fins a tres opcions (marcant amb un X tres files).
La solució que més voldria l’hauria de marcar com a primera opció, és a dir, fer una creu a la columna de l’esquerra i a la fila l’opció desitjada. La que acceptaria com a solució alternativa la marcaria a la segona opció, és a dir, columna central i a la fila amb l’opció que pot acceptar. I finalment l’opció que veuria possible d’acceptar (si és que existeix) la marcaria a la tercera opció, és a dir, columna de la dreta i a la fila pertinent.
I un simple estudi estadístic ens pot retornar com a mínim tres respostes:
En aquesta 1a llista, sabríem quines són les opcions que la gent vol i desitja. Segurament els resultats d’aquesta primera llista seria molt semblant a l’actual repartiment del parlament.
Aquesta segona, que faria ús de la ponderació que tindria cada columna, ens retorna una llista ordenada de les opcions amb més consens. Aquesta opció no la tenim actualment, ja que només sabem allò que els partits polítics diuen que és la solució, però no s’ha preguntat mai de forma tan amplia a la ciutadania que és el que podria acceptar.
Aquesta comptabilitzaria cada quants cops és escollida una opció, sense puntuació, simplement si ha estat marcada amb una X comptaria. Aquesta donaria una llista ordenada de quines opcions entren dins d’un marc d’acceptació del poble.
Les tres llistes obtingudes, que reitero són una breu idea/proposta, ajudarien a crear una sortida política al conflicte. Més que res, perquè els partits i els governs tindrien dades veraces per enfocar el futur de Catalunya.
He fet diverses simulacions de respostes, i en totes es poden extreure conclusions per trobar la sortida a aquest atzucac. No faig públics aquests resultats per tal de no afavorir cap ideari, però qui els vulgui veure, podem quedar i els hi ensenyaré in situ i segur que tot seguit de veure’ls aportarà quelcom per millorar aquest document.
Com he dit inicialment, he enviat aquest escrit a tots els partits polítics. I ho publico per deixar constància que em poso a la disposició de tots ells per tal d’ajudar-los, a participar de forma voluntària en la creació d’aquesta consulta o en qualsevol altra tasca que pugui sorgir.
El podeu descarregar en pdf.
Parlarem del tema català, de la situació actual que viu el nostre país. Per fer-ho, per seguir llegint, cal fer l’exercici que he hagut de realitzar per escriure’l, publicar-lo i enviar-lo a multitud d’entitats polítiques: No obstinar-se amb el que un vol, posar-se en la pell de tots els pensaments possibles que hi ha al carrer, intentar comprendre’ls i, sobretot, a seguir el principi bàsic de la democràcia: arribar a un consens que satisfaci a la majoria. Aquest exercici l’anomenaré punt clau, ja que en molts casos demanaré que tornem a no centrar-nos amb el què un vol, sinó en el que pot satisfer a quasi tot el poble.
On està la solució d’aquest “atzucac”? La solució demana fer quelcom que el poble pugui acceptar; faig ús de la paraula “acceptar” i no la de “voler”, perquè en democràcia tothom ha de flexibilitzar els seus ideals o projectes. Hem d’acceptar viure en un país real i no pas en un d’utòpic o ideal.[2]
Així doncs, la pregunta clau no és pas on està la solució sinó què pot acceptar el poble? Aquesta és la pregunta essencial a respondre; i cap, reitero, cap partit polític pot oferir una resposta mínimament objectiva en aquest moment. (punt clau)
Aleshores, vulguem o no, s’ha de fer quelcom per saber que és el que el poble acceptaria com a solució del problema.
I això només pot passar per preguntar-los-ho. Les enquestes, sondejos... fan ús d’una mostra, i necessitem fer-ho a tothom.
Si aquesta consulta no es fa, si per exemple les úniques opcions són contínues eleccions autonòmiques o bé una autoproclamació de la república, una bona part de la societat catalana no es veurà representada ni de bon tros.
I aquesta manca de diàleg entre polítics (que tant temps porta forjant-se) i manca de participació ciutadana (que cada cop és més minsa) provocarà l’enfonsament d’un motor econòmic important d’Espanya. Posem-nos a la pell d’una persona no independentista(punt clau): què faria si es proclamés la república de forma unilateral? Segurament iniciar una cadena de protestes que paralitzarien una part del país, i aquesta aturada seria ajudada per l’efecte causat pel govern central. El mateix farien els independentistes si no els donessin una resposta que encaixi dins un marc d’acceptació a la majoria.
Ambdós grups són nombrosos, i per tant, sens dubte, la frase és certa: el motor econòmic català frenarà si no trobem una solució d’acceptació del poble [3]. I de quina ideologia és la culpa? De les dues(punt clau), els dos s’han obstinat a creure que tenen la veritat absoluta.
Totes les consultes, i eleccions han donat resultats semblants a la que podreu observar a la següent imatge, dos blocs grans oposats políticament.
Il·lustració 1
–Distribució parlamentaria actual (2019)
Si recordem, al 2009 el llavors president de la Generalitat Artur Mas va convocar una consulta no referendària per saber si el poble Català volia seguir el camí a la independència o no (la consulta del 9N).
Aquesta consulta va tenir una participació important només d’un dels blocs, i a més, no servia per saber la resposta a la pregunta de que acceptaria la gent com a solució.
Això va ser així fonamentalment per dos motius, el primer l’obstinació del govern espanyol a no deixar fer aquesta consulta de forma pactada [4]. I el segon, les opcions de respostes només afavorien un ideari, ja que van ser acordades per un govern sobiranista.
Il•lustració 2 - Papereta del 9N
Per fer factible la resposta a la pregunta la millor solució és: fer una nova consulta vinculant resolutiva [5] d’opcions acceptables per la ciutadania.
Per assolir aquesta resposta el govern central hauria d’acceptar fer aquesta nova consulta.
Com a matemàtic, crec oportú mencionar que aquesta consulta hauria de ser de resposta múltiple i amb puntuació, per tal d’incloure a la majoria de sensibilitats i ideologies. [6]
Els partits, defensin l’opció que defensin, si estan en contra de fer una nova consulta al poble és perquè o bé tenen por de perdre de forma abismal o bé la democràcia participativa els queda lluny dels seus fonaments. Si el govern central no accepta fer una consulta, és que no vol trobar la resposta a la pregunta i que, per tant, ja els va bé el conflicte català per treure rèdit electoral. I si el govern català no accepta tornar a preguntar al poble, és que ja els va bé donar poca opció de resposta.
Pot semblar que aquesta papereta té una complexitat molt alta, però estadísticament és viable estudiar els seus resultats i extreure multitud d’informació.
[10] El funcionament de la papereta, la que hem representat, és que cada votant podria escollir fins a tres opcions (marcant amb un X tres files).
La solució que més voldria l’hauria de marcar com a primera opció, és a dir, fer una creu a la columna de l’esquerra i a la fila l’opció desitjada. La que acceptaria com a solució alternativa la marcaria a la segona opció, és a dir, columna central i a la fila amb l’opció que pot acceptar. I finalment l’opció que veuria possible d’acceptar (si és que existeix) la marcaria a la tercera opció, és a dir, columna de la dreta i a la fila pertinent.
I un simple estudi estadístic ens pot retornar com a mínim tres respostes:
- Llista d’opcions més votades com a 1a opció.
En aquesta 1a llista, sabríem quines són les opcions que la gent vol i desitja. Segurament els resultats d’aquesta primera llista seria molt semblant a l’actual repartiment del parlament.
- Llista d’opcions amb puntuació.
Aquesta segona, que faria ús de la ponderació que tindria cada columna, ens retorna una llista ordenada de les opcions amb més consens. Aquesta opció no la tenim actualment, ja que només sabem allò que els partits polítics diuen que és la solució, però no s’ha preguntat mai de forma tan amplia a la ciutadania que és el que podria acceptar.
- Llista d’opcions votades.
Aquesta comptabilitzaria cada quants cops és escollida una opció, sense puntuació, simplement si ha estat marcada amb una X comptaria. Aquesta donaria una llista ordenada de quines opcions entren dins d’un marc d’acceptació del poble.
Les tres llistes obtingudes, que reitero són una breu idea/proposta, ajudarien a crear una sortida política al conflicte. Més que res, perquè els partits i els governs tindrien dades veraces per enfocar el futur de Catalunya.
He fet diverses simulacions de respostes, i en totes es poden extreure conclusions per trobar la sortida a aquest atzucac. No faig públics aquests resultats per tal de no afavorir cap ideari, però qui els vulgui veure, podem quedar i els hi ensenyaré in situ i segur que tot seguit de veure’ls aportarà quelcom per millorar aquest document.
Com he dit inicialment, he enviat aquest escrit a tots els partits polítics. I ho publico per deixar constància que em poso a la disposició de tots ells per tal d’ajudar-los, a participar de forma voluntària en la creació d’aquesta consulta o en qualsevol altra tasca que pugui sorgir.
Finalment, vull donar les gràcies a les persones que han fet possible aquest document i sobretot a la seva maduresa democràtica per arribar a una entesa.
[3] Si qualsevol motor econòmic, de la regió que sigui (Catalunya, Espanya, Europa...) para mínimament tindrà conseqüències per a tothom, recordem que l’economia és un entramat de connexions infinites... Estem disposats a perdre potència econòmica per ideals polítics? Estem disposats a veure sofrir més aquelles persones que ara ja estan patint? ...
[4] S’ha d’acceptar que Catalunya té un bagatge històric de demandes incomplertes pel govern espanyol. I tots els que han participat en el debat d’aquest text veuen la necessitat de fer un canvi amb la relació Espanya-Catalunya.
[5] En la pràctica podria ser un referèndum amb multiopció, però no faig ús d’aquest terme per no perdre l’objectiu d’aquest text: trobar el que el poble accepta com a solució. Però ha de quedar clar que els resultats extrets han de ser d’ús obligatori pel present immediat. Totes les entitats polítiques, i sobretot, els dos governs han de fer el que calgui per dur a la pràctica el que s’extregui de resultats.
[6] Després explicaré el que vol dir tot això més clarament.
[7] Repeteixo, no faig ús de referèndum, perquè un referèndum pot ser serà una de les opcions que demani les conclusions dels resultats de la consulta.
[8] De ben segur que participarà inclús gent que els seus partits no volen facilitar una entesa. Aquesta és l’opinió majoritària dels actors que se’ls ha consultat per tancar aquest document: ells creuen en la maduresa democràtica del poble. A més, els que tenim experiència amb l’estadística veiem que és la millor eina per extreure múltiples conclusions que encaixin.
[9] Reitero que aquesta és una idea de papereta. Pot ser manquen opcions, la maquetació no és l’adequada... S’ha de posar en consens (però s’ha d’arribar a un acord amb ganes i aviat).
[10] Els governs tindrien l’obligació de fer una campanya molt ben feta per explicar el funcionament d’aquesta consulta. A més, recordem que les meses de les eleccions poden explicar el funcionament a tothom que ho demani (explicar el funcionament, no pas que votar!). I fins i tot ens podem plantejar l’ús informàtic per fer-ho més senzill.