Epidèmia a la insignificança
Tenim una tendència a comparar-nos, l'ésser humà té aquest instint a visualitzar quines diferències i igualtats hi ha entre totes les persones que hi ha al seu voltant. No és un acte de pocs individus, és quelcom que és innat a la nostra especia.
És per aquest motiu que el psicòleg Carlos Tendik[1] ha proposat el concepte d'epidèmia de la insignificança. Doncs avui en dia no hi ha un filtre amb qui comparar-nos. Els nostres avis coneixien un grup reduït de gent, els famosos i mitjans que ens ofereixen realitats exuberants no eren tan nombrosos i tan populistes... Però tot això ha canviat, estem bombardejats constantment d'informació (molts cops falsa) de vides alienes a la nostra, molt millors a la d'un mateix i amb una felicitat constant i desitjable.
Aquesta visió produeix, involuntàriament en molts, un sentiment repulsiu d'insignificança, un desconsol atordidor del fet que la teva vida no val res. La mateixa Marilyn Monroe afirmava deprimir-se per no estar a l'altura de les expectatives dels altres[2].
Són molts factors que porten a aquest sentiment que s'està convertin en epidèmica. I en molts casos, contribueix a l'actual malatia de "moda": la depresió.
Situació familiar complexa, vida amorosa convulsa, poca socialització, contractes laborals precaris, exigència acadèmica exorbitant i inacabable... o l'impossibilitat de conciliar alguna d'aquestes parts de la teva vida, formen part d'aquest trenca closques que s'està esmicolant cada cop més i fa irrealitzable la seva construcció.
Tenim la possibilitat de canviar el món a millor per tothom. I aquesta, com moltes altres coses que hi ha per reparar, són urgents. Malauradament els que tenen la força i el poder per canviar-ho de forma contundent i segura per a tothom no els interessa fer-ho...
És per aquest motiu que el psicòleg Carlos Tendik[1] ha proposat el concepte d'epidèmia de la insignificança. Doncs avui en dia no hi ha un filtre amb qui comparar-nos. Els nostres avis coneixien un grup reduït de gent, els famosos i mitjans que ens ofereixen realitats exuberants no eren tan nombrosos i tan populistes... Però tot això ha canviat, estem bombardejats constantment d'informació (molts cops falsa) de vides alienes a la nostra, molt millors a la d'un mateix i amb una felicitat constant i desitjable.
Aquesta visió produeix, involuntàriament en molts, un sentiment repulsiu d'insignificança, un desconsol atordidor del fet que la teva vida no val res. La mateixa Marilyn Monroe afirmava deprimir-se per no estar a l'altura de les expectatives dels altres[2].
Són molts factors que porten a aquest sentiment que s'està convertin en epidèmica. I en molts casos, contribueix a l'actual malatia de "moda": la depresió.
Situació familiar complexa, vida amorosa convulsa, poca socialització, contractes laborals precaris, exigència acadèmica exorbitant i inacabable... o l'impossibilitat de conciliar alguna d'aquestes parts de la teva vida, formen part d'aquest trenca closques que s'està esmicolant cada cop més i fa irrealitzable la seva construcció.
Tenim la possibilitat de canviar el món a millor per tothom. I aquesta, com moltes altres coses que hi ha per reparar, són urgents. Malauradament els que tenen la força i el poder per canviar-ho de forma contundent i segura per a tothom no els interessa fer-ho...
[2] http://www.teinteresa.es/gente/feliz-Marilyn-Monroe_0_749325755.html