Sistemes de referència intrínsecs
Sistema de referència humà: Dalt, Baix, Esquerra, Dreta, Davant, Darrera.
Tots sabem que és un sistema de referència, un conjunt de n vectors linealment independents i lliures i un punt anomenat origen (que no té perquè ser el origen). Amb aquest vectors i punts es pot definir una mètrica i una unitat i desenvolupar uns eixos de coordenades.
A més a més, també coneixem que són les bases ortogonals, unitàries i les ortonormals. (respectivament són: bases on els vectors són perpendiculars dos a dos, bases on els vectors tenen mòdul u o bases que tenen vectors de mòdul u i són perpendiculars dos a dos simultàniament). Però tota base és pot definir com a base ortonormal, simplement has de canviar la mètrica i canviarà la visó del món tornant la teva base a ortonormal.
Això és el que ens passa els humans, la nostra visó del món ve donada per una base (la visió que percep els objectes i fets en tres dimensions i el cervell podríem dir que afegeix intuïtivament la quarta dimensió que és el temps). Quin és el punt del nostre sistema de referència? Som nosaltres mateixos, sí, el esser humà és egocèntric quan parlem del sistema de referència, també.
Però, quina és la mètrica? I el sentit dels vectors?
La mètrica ve definida per definicions inculcades des de ben petits. És a dir, el metre, la polsada... són unitats de mesura que hem sentit tant a parlar i les hem tingut que utilitzar tant, que creiem que són quelcom inherent al esser humà (però no, sinó busqueu la definició de metre...).
El sentit dels nostres vectors és graciós saber com l’hem definit. Abans que res dir que el nostre sistema de referència no és ortogonal, l’obertura horitzontal és més gran que l’obertura de visó vertical. I el sentit ve donat per forces externes excepte una, anem-ho a comentar.
Sabem que al estar en dimensió tres (el temps el deixem apartat per un altre moment) necessitem tres vectors que ens defineixi l’espai. Aquest tres vectors els hi hem definit el sentit de la següent manera:
A dalt i a baix: és un vector director que ens l’ha definit una força que per nosaltres és indiscutible, la gravetat, sabem que “a baix” és aquella zona de l’espai on tot tendeix a anar si ho deixem lliurement a l’aire. I “a dalt” l’oposat (recordem que l’oposat d’una direcció és traçar la direcció i modificar el sentit (el signe)).
Davant i darrera: la majoria de essers vius amb moviment han tingut que desenvolupar un mecanisme per poder percebre allò que tenen al seu voltant. En el nostre cas són els ulls. Tots sabem com funciona la vista, els ulls reben la llum que no absorbeixen els cossos. La llum, com ona-partícula que és, tendeix a seguir una línia recta, per tant, els ulls reben aquell raig de llum que li ha vingut de l’espai que nosaltres li diem “davant”. El darrera és l’”oposat” del “davant”.
Esquerra i dreta: Fixem-nos que fins ara els dos vectors directors ens han vingut marcats fortament per fenòmens que no podem controlar. La gravetat a la Terra existeix i és impossible desvincular-nos (actualment) d’ella, i la visió la tenim desenvolupada i no podem modificar la zona on estan quan nosaltres volem. Però que passa amb l’esquerra i la dreta? La definició diu que la dreta és la zona del teu cos que queda a l’est quan mires cap al nord i l’esquerra és la part del teu cos que queda a l’oest mirant al nord. I al reves si mires cap al sud. I aquí hi ha el problema de perquè ens costa tant saber quina és la dreta i l’esquerra.
Ens costa tant que inclús tenint edats avançades hem de pensar altres mètodes mnemotècnics per saber quina és la dreta i l’esquerra (amb la mà que escrius per exemple).
Però fixem-nos que el problema no recau amb la dreta ni amb l’esquerra, en teoria la definició és única, contundent, i mai falla. Així doncs, on és que falla, perquè ens costa tant recordar-ho?
Molt fàcil, on està el nord? I el sud? (El est i oest podríem saber-ho si ho eduquéssim des de petits gràcies al Sol i la Lluna). Malauradament el Nord i el Sud han estat escollits aleatòriament per fets històrics, sempre hem apuntat que el Nord estava a dalt del globus terraqüi, però no hi ha cap força externa al nostre cos (ni gravetats, ni òrgans) que ens indiquin objectivament on està el nord o el sud (ni tampoc on està el est o l’oest).
Així doncs el nostre sistema de referència és un sistema de referència una mica desenvolupat per la necessitat de sobreviure (en el cas de no ser ortogonal, no feia falta tenir tanta visó vertical com horitzontal), per comoditat alhora de desentendre’s de definir “a dalt”, “a baix”, “davant” o “darrera”. Però no hem estat capaços de trobar quelcom per no preocupar-nos de l’”esquerra” ni de la dreta.