Quan la ignorància assalta la convivència - Com les institucions del benestar social estan atacades
A la pel·lícula Àgora, d'Alejandro Amenábar, hi ha una escena desoladora i que em fa reflexionar: la multitud fanàtica assalta la biblioteca d'Alexandria, ho destrossa tot i obliga els pensadors a fugir cames ajudeu-me per la porta del darrere per salvar la vida. La violència bruta imposant-se al coneixement.
Cada vegada que un metge és amenaçat a la consulta, un docent és intimidat al centre, o un agent és agredit en la seva feina, tornem a aquella escena. Quan una societat deixa desprotegits aquells que la sostenen, comença a destruir-se a si mateixa.
Docents, personal sanitari, cossos de seguretat, vigilants penitenciaris no són intocables. Poden equivocar-se i han de ser fiscalitzats. La democràcia exigeix transparència, inspecció i canals oficials de reclamació. No volem una immunitat medieval que generi un ciutadà temorós; volem institucions responsables.
Però una cosa és exigir explicacions per les vies democràtiques i una de molt diferent és confondre la queixa amb la fanfarroneria, la discrepància amb l'amenaça, o l'exigència amb la violència verbal i física.
Com hem arribat al punt que professionals qualificats hagin de treballar amb por? Com és que hem perdut l'admiració i el respecte vers les institucions del benestar social?
La clau d'una societat madura no és l'obediència cega, sinó la cultura del diàleg i del límit. Respectar una institució no vol dir donar sempre la raó a qui hi treballa, sinó acceptar que cap conflicte personal no dona dret a trepitjar la dignitat de ningú. També cal discernir la persona de la figura que representa; cal maduresa per comprendre que un docent fora el centre no ha de ser increpat per la tasca que ha fet, un metge no ha de ser avassallat fora de l'hospital per una presa de decisió, un agent de policia no ha de ser atacat per haver exercit les seves obligacions...
Potser ens hem preocupat molt d'educar els infants en la democràcia i el diàleg, però hem donat per fet que els adults ja en sabien. I no és així. L'edat no garanteix la maduresa emocional ni la capacitat de gestionar un desacord.
Quan un professional decideix per por a les represàlies, quan un docent o un metge cedeix per evitar el conflicte amb un violent, perd el servei, perd la institució i perdem tots.
Una democràcia sana no és aquella on ningú qüestiona el sistema, sinó aquella on qualsevol pot exigir responsabilitats sense necessitat d'intimidar. Cal recuperar urgentment l'admiració social per qui ens cura, ens ensenya i ens protegeix, i recordar a la ciutadania que el respecte i els límits no són signes de feblesa, sinó l'única garantia de continuar vivint en llibertat, harmonia i prosperitat futura.