Etiquetes

Condemnem tota la violència; també la que no es veu

Salvador Illa té raó: agredir, intimidar i destrossar no és exercir el dret de protesta. La violència contra les persones i els béns no construeix un futur millor. Cal condemnar-la i impedir-la.

Però em sembla que ens hauríem de fer una altra pregunta: per què som tan contundents condemnant la violència que es veu i tan poc contundents, de vegades, davant la que es pateix cada dia?

Hi ha una violència que omple els informatius: els cops, els incendis, els aparadors destrossats. És visible, immediata i fàcil d'identificar. I n'hi ha una altra que no acostuma a aparèixer en les imatges: la que es manifesta quan una persona treballa i no pot pagar un habitatge digne; quan l'origen socioeconòmic condiciona les oportunitats educatives; quan alimentar-se saludablement es converteix en una dificultat econòmica; quan els serveis públics no aconsegueixen donar resposta a les necessitats de la població; i un llarg etcètera.

No són violències equivalents. Però que siguin fenòmens diferents no ens hauria d'impedir examinar el dany social que produeixen determinades  estructures o intencions que hi ha actualment.


Quan viure dignament es converteix en un privilegi

Quina llibertat real té qui dedica la major part del sou a pagar un lloguer? Quines oportunitats té un infant si el seu entorn no li pot proporcionar els mateixos recursos educatius, culturals i de lleure que altres famílies? Quina confiança pot tenir en les institucions una persona que sent que, malgrat complir les seves obligacions, les condicions de vida empitjoren?

No parlo d'una impressió aïllada. Segons l'Idescat*, el 2025 el 24,8% de la població de Catalunya es trobava en risc de pobresa o exclusió social, d'acord amb l'indicador AROPE. És gairebé una de cada quatre persones.

Aquestes dada no expliquen per si soles les protestes ni justifica cap acte violent. Però ens recorda que el benestar no es pot donar per garantit i que hi ha una part important de la societat que afronta dificultats materials.

Quan aquestes dificultats s'allarguen, quan les oportunitats depenen massa del codi postal o dels recursos familiars, i quan les institucions no ofereixen respostes convincents, el malestar i la desconfiança poden créixer. No és una conseqüència inevitable, però sí un risc que qualsevol govern responsable hauria de prendre seriosament.



La responsabilitat de qui governa

Les decisions polítiques tenen conseqüències. Les tenen en l'habitatge, en la planificació educativa, en la protecció social, en la fiscalitat i en l'accés als serveis públics.

Durant moltes legislatures veig als dirigents condemnar els aldarulls, però també seria desitjable que portin a terme mesures concretes per impulsar la reducció de les desigualtats que deterioren les condicions de vida.

La seguretat no consisteix únicament a protegir els carrers i els comerços. També consisteix a poder viure sense la por permanent de perdre l'habitatge, no arribar a final de mes o veure com les oportunitats dels fills queden limitades per les condicions econòmiques de la família.


No caiguem en el parany


Ara bé, si hom el que vol és generar un futur millor hi ha una idea de la tradició cristiana que, deslligant-la ara mateix de les creences religioses, conserva una força ètica considerable: posar l'altra galta.

No ho interpreto com una obligació de tolerar les injustícies ni com una renúncia a defensar-nos. Ho interpreto com una advertència contra la temptació de reproduir allò que rebutgem.

Si volem una societat més justa, no podem construir-la a força de destruir. Si denunciem la intimidació, no podem convertir-la en la nostra eina. I si exigim respecte pels drets de tothom, hem de defensar-los també quan ens resulta incòmode fer-ho.

La indignació pot ser comprensible. La violència no esdevé legítima automàticament per néixer d'una injustícia violenta. Però tampoc podem utilitzar la condemna de la violència per evitar parlar de les injustícies.


Condemnem el mal des del seu origen


Cal protegir les persones, els comerços i els espais públics. Cal investigar les agressions i exigir responsabilitats a qui les comet. Però també cal assenyalar les polítiques que perpetuen desigualtats, les barreres que dificulten l'accés a una vida digna i les decisions que debiliten les oportunitats de les generacions futures.

No n'hi ha prou amb apagar els incendis si no ens preguntem què està passant en la societat en què apareixen. Condemnem tota la violència i exigim reparació de tot el mal que s'ha fet visiblement, sí. Però fem-ho, també, sense deixar de mirar aquella que no es veu i sent igualment contundents.

Perquè una societat millor es construeix impedint que hi hagi individus que la destrueixin: visualment, sí, però també políticament i socialment! 

*Enllaços d'interès: 
Afegitó:  "Justificació no és exculpació". Tenir motius no vol dir tenir carta blanca. Comprendre què porta algú a actuar d’una manera no l'eximeix de responsabilitat ni de conseqüències dels actes. Entendre no és excusar. I condemnar els actes no ens eximeix d'afrontar-ne les causes. 

Els aldarulls d'ahir a Barcelona, cal distingir entre "individu" i "col·lectiu". Les desigualtats poden alimentar un malestar social que ajudi a explicar (i potser a justificar políticament) una protesta, però no exculpa els actes violents. Però la metodologia agressiva de qui hi va participar ahir s'allunya a una actuació per millorar les condicions de benestar social. 

Cal afrontar i preguntar-se d'on va sorgir aquest aldarull.
Enviar missatge per correu electrònic
Labels: