Quan l'orientació deixa de ser un suport
L'escola ha canviat. Les aules són cada vegada més diverses i les necessitats de l'alumnat, més complexes. Davant d'aquesta realitat, és lògic i necessari que els centres educatius disposin de més perfils especialitzats per donar resposta a aquesta complexitat.
A Catalunya, aquest plantejament forma part del model d'educació inclusiva desenvolupat a partir del Decret 150/2017. El sistema no entén la inclusió com una responsabilitat exclusiva d'un especialista concret, sinó com una tasca compartida per tot l'equip humà del centre.
Això, sobre el paper, és un pas endavant. Tanmateix, cal obrir un debat indispensable que fa temps que ressona: què passa quan aquestes figures d'orientació i suport deixen de ser un acompanyament positiu per esdevenir una imposició o quan el mateix docent aixeca un mur de desconfiança i por davant aquesta ajuda?
Imatge: https://www.instagram.com/p/CD8aJhelgJ8/?utm_source=ig_web_copy_link&igsi=MzRlODBiNWFlZA%3D%3D
La diversitat està a tot arreu, fins i tot en la didàctica
La diversitat està a tot arreu, fins i tot en la didàctica
Diferents experteses que s'han de complementar: la necessitat d'escoltar i deixar-se ajudar
El docent de matèria (deixeu-me dir-ho així) és un professional amb una expertesa molt concreta: domina el seu àmbit científic, humanístic, matemàtic o tecnològic i la seva didàctica específica, alhora que acumula l'ofici diari de l'aula (com transmetre saber, gestionar el grup, establir vincles, prendre decisions en temps real i un llarg etcètera).
Aquesta expertesa, però, no implica autosuficiència. Precisament per això són tan necessaris els equips de suport, orientació i atenció a la diversitat (EAP, orientació a secundària, SIEI, educadors, vetlladors...). La seva formació, provinent habitualment de disciplines com la pedagogia, la psicologia o l'educació social, atorga una visió valuosíssima per detectar necessitats no visibles i proposar estratègies d'inclusió.
Ara bé, aquesta complementarietat requereix tres observacions:
- Al docent de la matèria: Molts cops, l'especialització en la didàctica fa que el docent li costi demanar o acceptar ajut en aspectes clau com la gestió de grups, la creació de vincles o la resolució de conflictes. Qualsevol proposta externa es pot mirar amb recel, com si fos una esmena a la seva autoritat.
- L'error de la «vareta màgica» o imposició: La inclusió requereix temps, rutina i corresponsabilitat. L'objectiu de la intervenció no pot ser mai trobar una «solució màgica» o imposició d'un quefer que neutralitzi o extregui l'alumne complex de l'aula perquè «deixi de molestar».
- Són experteses diferents que han de sumar. La distància problemàtica apareix quan l'assessorament es transforma en una prescripció metodològica rígida que menysprea la didàctica de l'aula o viceversa. El suport ha d'ampliar la capacitat de decisió del docent, no anul·lar-la i el docent ha d'aprendre a ser guiat per la visió orientativa.
Una metàfora interessant de sumar experteses és el diàleg del Petit Príncep amb la guineu:
- Què significa "domesticar"?- Vol dir "crear lligams". [Jo no soc per a tu sinó una guineu semblant a cent mil d'altres. Però, si em domestiques, tindrem necessitat l'un de l'altre. [...] Jo seré per a tu única al món. [...]Domestica'm!
Ni els docents ni l'orientació tenen una recepta única
Dins de l'àmbit de l'orientació existeix una enorme diversitat de criteris. La funció d'aquests professionals no pot ser uniformitzar la pràctica docent sota un sol dogma ni actuar com a figures de despatx que només registren dades. Convé recordar, però, que la mateixa figura de l'orientador o el pedagog no és un bloc homogeni: dins de l'àmbit de l'orientació existeix una enorme diversitat de criteris, metodologies i maneres de treballar. Cal "baixar al fang", empatitzar amb qui està sol a l'aula i dissenyar propostes pràctiques i col·laboratives.
Així com no hi ha una sola manera correcta d'orientar, tampoc no n'hi ha una de sola d'ensenyar; el docent ha de comprendre que el suport no és un atac a la seva autonomia, sinó un aliat. Dos docents poden aconseguir resultats excel·lents (tant acadèmics com humans) des de metodologies oposades. Per tant, la funció de les figures de suport i orientació no pot ser uniformitzar la pràctica docent sota un sol dogma pedagògic, sinó ajudar el docent a prendre millors decisions respectant el seu propi tarannà i la didàctica de la seva matèria; i la del docent la de confiar i agafar vincle amb aquest suport d'orientació.
El sistema burocràtic: una càrrega compartida
Cal fer una crítica justa: moltes vegades, la burocratització de la inclusió no és una tria dels equips d'orientació. Molts d'aquests professionals es troben igualment ofegats per les exigències d'una administració que els demana omplir formularis, redactar informes infinits i justificar el seu paper en lloc de permetre'ls fer treball de camp directament a l'aula.
Però quan aquesta dinàmica s'arrossega cap al docent, el problema es multiplica. Documentar i planificar és necessari, però documentar una intervenció no significa millorar-la, especialment quan es tradueix en una sobrecàrrega de registres que no han estat dialogats i que poc aporten a la realitat diària de l'alumnat.
Abans de receptar canvis o exigir formularis, cal conèixer el docent, el grup i el context. Si una metodologia funciona, genera vincle i permet assolir els objectius (tant acadèmics, humans o socials), el paper de tots els professionals ha de ser potenciar-la, no menysprear-la. I cal ser capaços d'eliminar burocràcia no pragmàtica i guiar al docent per emplenar-ho correctament.
Imatge: https://www.instagram.com/p/DSUM8dkDCjI/?utm_source=ig_web_copy_link&stkn=MzRlODBiNWFlZA==
Quina burocràcia cal? Igual que els apunts de l'alumnat, cal preguntar-se quins informes cal invertir temps i quins no.
Menys delegar tasques i més transferència d'expertesa
Un professional de suport o orientació no hauria de ser algú que arriba a l'aula per descarregar una llista de tasques pendents sobre el docent. Hauria de ser algú que l'ajuda a fer millor allò que ja fa i a incorporar les eines que li falten.
Tampoc el docent hauria d'esperar que l'orientador/suport li "resolgui" l'aula sense la seva implicació i canvi. Cal aprendre a escoltar i demanar ajuda, posar sobre la taula els punts febles que cal millorar com a docent.
La diferència sembla subtil, però és radical:
- Donar feina o delegar no és donar suport ni assumir la inclusió.
- Buscar neutralitzar alumnat no és fer pedagogia.
- Donar instruccions no és necessàriament assessorar.
- Burocratitzar la pràctica diària no millora l'atenció de l'alumnat.
Més professionals no fan, per se, una escola millor
Incrementar els recursos humans és una condició necessària, però no suficient. El que determina la qualitat del sistema és com es coordinen aquests recursos, com es distribueixen les responsabilitats i quin valor real aporten a l'alumnat.
Necessitem equips d'orientació, especialistes en suport a la inclusió, equips d'atenció educativa. I necessitem docents experts en les seves matèries i en la seva didàctica, professionals amb motivació del "saber". Però els necessitem per a sumar experteses, no per a fiscalitzar-se ni per a substituir criteris.
La inclusió no consisteix a aconseguir que tots els docents treballin de la mateixa manera, sinó a aconseguir que tot l'alumnat tingui les millors oportunitats per aprendre i créixer. I per aconseguir-ho, l'orientació i l'acompanyament han de tornar a ser exactament això: suport, assessorament, transferència d'expertesa i respecte mutu a la professió docent. I per ser funcional, el docent ha de treure's la por de ser jutjat, acceptar caminar acompanyat, de poder-se expressar lliurement i obrir la porta al canvi.
La diversitat ens enriqueix, no ens ha de restar!