El mite del docent superheroi: la darrera trinxera de la culpa
Hi ha una idea perversa que s'ha anat infiltrant en el discurs educatiu. No acostuma a expressar-se de manera directa, perquè la seva cruesa seria massa evident. Es presenta camuflada sota paraules elegants i, en alguns casos, en conferències pedagògiques patrocinades per grans fundacions. Però el missatge final, un cop extret el vernís acadèmic, és exactament el mateix: Si el sistema educatiu fa aigües és per culpa del docent! Són, els docents, els que són incapaços d'aplicar correctament allò que "sabem" que cal fer i funciona.
Altres formes d'expressar aquestes frases són els mantres: "cal millorar l'avaluació competencial", "falta atenció a la diversitat", "els docents han d'individualitzar més l'aprenentatge", "no s'està desplegant correctament el nou currículum" o "cal actualitzar les metodologies de l'era industrial".
Naturalment, qualsevol professional té el dret i el deure de millorar. Tots els docents podem i volem continuar aprenent al llarg de la nostra trajectòria. Però hi ha una pregunta profundament incòmoda que gairebé mai apareix en els congressos ni en els preàmbuls de les lleis orgàniques: és realista exigir un miracle diari en les condicions que hi ha actualment a l'aula?
Perquè quan milers de professionals de centres radicalment diferents, amb entorns socioeconòmics diversos i sensibilitats pedagògiques contraposades es troben exactament amb els mateixos problemes i el mateix esgotament, el diagnòstic és clar. El problema no és una manca d'aptitud individual. El problema és netament estructural i humana.
Un sistema públic no es pot edificar sobre l'excepcionalitat
Imaginem per un moment que aquests experts que assenyalen impunement al docent com a culpable del mal funcionament del sistema educatiu tenen raó. Imaginem que realment existeix una metodologia màgica i extraordinària capaç de resoldre de cop la mala inclusió real, l'atenció personalitzada, la motivació intrínseca, la convivència pacífica, el fracàs escolar crònic, l'absentisme...
Si fos així, toparíem immediatament amb contradicció lògica i insalvable:
- Si aquesta fórmula fos realment transferible i objectivable, es podria ensenyar de manera sistemàtica a les facultats d'educació i el problema de l'escola desapareixeria en pocs anys.
- Si no és transferible, llavors vol dir que depèn d'un carisma o d'un talent gairebé místic, exclusiu d'aquests experts que són unes poques persones nascudes per a la docència.
Cap de les dues opcions resol la realitat de la xarxa pública. La primera, perquè simplifica fins a l'absurd i deshumanitza una professió que és, per damunt de tot, un vincle humà i social. La segona, perquè un sistema no es pot sostenir mai sobre l'excepcionalitat.
Per exemple: cap país amb dos dits de front construeix el seu sistema sanitari assumint que cada metge de capçalera ha de ser un Premi Nobel de medicina. Cap universitat funciona pressuposant que cada professor farà una descoberta que canviarà la història de la ciència. Cap empresa privada confiarà només en aquells treballadors extraordinaris que multipliquen cada mes els beneficis de forma exponencial. No tots els jugadors de futbol poden ser Mesi... Per què, doncs, la tecnocràcia educativa pressuposa que cada aula d'aquest país ha de funcionar com si fos dirigida per un docent extraordinari, dotat d'una energia inesgotable, una paciència infinita i una capacitat d'adaptació digna d'un atleta d'elit?
Els sistemes robustos i democràtics no necessiten herois. Necessiten, simplement, estructures dignes que permetin treballar i ensenyar bé a persones normals.
El discurs que fan aquests experts és pot penjar amb el post "docent superheroi"; i és el mecanisme de defensa de l'Administració: demanar-te que siguis extraordinari és la millor manera d'exculpar-se per no donar-te unes condicions ordinàries de treball.
La realitat crua que s'ignora des del despatx
És relativament senzill parlar d'itineraris personalitzats des d'una presentació en un congrés internacional o des d'un grup de recerca universitari. És infinitament més difícil rebaixar-ho a la terra quan tens més d'una vintena d'adolescents dins d'una aula de secundària, amb nivells acadèmics reals separats per tres o quatre cursos de distància, situacions d'absentisme crònic, motxilles de problemes emocionals i de salut mental, una burocràcia digital creixent que t'ofega les hores de preparació i uns recursos de suport que sovint només existeixen sobre el paper de la normativa.
La inclusió no fracassa perquè el professorat sigui refractari o poc empàtic; fracassa quan es pretén tancar tota la diversitat en una aula sense preocupar-se de les necessitats reals de l'alumnat, es trenca quan es treballa sense els especialistes ni la reducció de ràtios que la farien humanament possible.
La personalització no s'estanca perquè els docents prefereixin la lliçó magistral per comoditat; s'estanca quan s'exigeix un vestit a mida per cada alumne mentre les condicions materials t'obliguen a tallar amb el mateix patró.
L'avaluació competencial no esdevé un simulacre perquè els mestres siguin incompetents; es col·lapsa quan l'Administració la converteix en una nova capa de burocràcia, amb graelles que devaluen el quefer docent i amb uns marcs legals inintel·ligibles que roben el temps que s'hauria de dedicar a mirar l'alumne als ulls.
El biaix de l'expert que fa anys que no toca l'aula
I aquí cal encetar un meló especialment delicat. Una part substancial de les persones que dictaminen què és el que cal fer a les aules fa temps que no treballen en una aula ordinària d'un centre ordinari.
Alguns hi van passar molt poc temps abans de fer el salt a la trona de la inspecció, la política, a la direcció o la universitat. D'altres hi van ser en contextos històrics que no tenen res a veure amb la complexitat social i tecnològica actual. I un bon gruix ha desenvolupat tota la seva carrera analitzant "escoles laboratori", aules projectes pilot hiperfinançats que operen fora de les condicions materials que pateix la majoria dels docents.
Això no invalida les seves teories sociològiques o pedagògiques, però sí que hauria de fer-los infinitament més prudents i humils a l'hora de jutjar. Perquè hi ha un abisme insalvable entre observar una aula durant una recerca de setmanes i habitar-la cada dia de setembre a juny. Hi ha una distància sideral entre dissenyar una proposta teòrica sobre l'aprenentatge basat en projectes i haver de sostenir-la quan truquen a la porta les absències del personal, els conflictes conductuals de fons, les famílies completament desconnectades del sistema i la manca cronificada de pressupost.
El sistema sobreviu gràcies a les persones, no a les lleis
La immensa majoria dels qui entren cada matí a un centre educatiu no són herois, ni tenen cap vocació de màrtir. Són professionals que intenten fer bé la seva feina en uns contextos que sovint s'han tornat extraordinaris per la deixadesa dels governants (de qualsevol estrat).
Quan un sistema educatiu necessita que els seus treballadors bateguin a un nivell d'excepcionalitat moral i física per no col·lapsar, el problema de cap de les maneres és la manca d'heroisme dels seus empleats. El problema, greu i profund, és el disseny del mateix sistema.
Mentre la política, les direccions i la intel·lectualitat d'escriptori continuïn buscant la salvació en l'enèsima reforma de la llei, en una nova paraula de moda o en una conferència magistral sobre el que els claustres haurien de fer millor, continuaran tancant els ulls davant la veritat més gran d'aquest ofici: que els qui sostenen l'escola cada dia amb el seu propi cos i la seva pròpia salut no són, ni de lluny, la causa dels problemes del sistema, sinó l'única raó per la qual la institució encara no s'ha enfonsat del tot.
