Té sentit la vaga en l’educació pública? Una reflexió incòmoda
La vaga neix com una eina de pressió de la classe obrera. La seva força no era, només, simbòlica: era econòmica. Aturar la producció significava generar pèrdues superiors al cost de satisfer les demandes dels treballadors. La clau era clara: impacte directe en els ingressos del propietari (tocar els seus "sOUS").
Encara avui hi ha sectors on aquesta lògica funciona. Si s’atura el transport ferroviari, el país se’n ressent immediatament. Si s’atura la logística, es bloqueja l’activitat econòmica. La capacitat de pressió és estructural.
Però, i l’educació pública?
Quan hi ha vaga educativa, els centres obren amb serveis mínims. L’alumnat hi pot anar. Les famílies poden continuar treballant. L’activitat econòmica general no s’atura. L’administració, a més, descompta el salari als docents que secunden la vaga. L’impacte pressupostari immediat és pràcticament nul (o fins hi tot beneficiós per l'administració).
A primera vista, doncs, sembla una eina poc efectiva. Ara bé, cal mirar l'altra vessant: la simbòlica!
La vaga educativa no només busca impacte econòmic directe. Té una dimensió simbòlica i política. Visualitza el malestar del sector, cohesiona el col·lectiu docent i posa el focus mediàtic sobre determinades problemàtiques. L’educació és un servei públic essencial i qualsevol alteració genera debat social.
A més, si la vaga és massiva i sostinguda, pot erosionar la imatge del govern i generar pressió política indirecta, encara que no hi hagi eleccions imminents. Cap administració vol cronificar un conflicte educatiu. Però és cert que no té un impacte immediat si no hi ha període electoral.
Per tant, afirmar que “no serveix de res” seria simplificar massa.
El problema, potser, és un altre: la relació entre cost assumit pel docent i impacte real generat. El professor que fa vaga perd salari. L’administració no assumeix un cost equivalent. I la societat sovint percep l’aturada més com una molèstia puntual que com una crisi sistèmica.
Aquí apareix la pregunta de fons: si una eina històricament pensada per generar pèrdues estructurals avui no altera de manera significativa l’estructura que es vol pressionar, cal complementar-la amb altres estratègies?
No es tracta de qüestionar el dret a vaga. És irrenunciable. Es tracta de preguntar-nos si, en el context actual del sector educatiu públic, és suficient com a instrument principal de transformació. Potser el debat no és vaga sí o vaga no, potser el debat és: com generem una pressió real, sostinguda i intel·ligent que obligui a replantejar decisions estructurals? La història ens ensenya que les eines funcionen quan s’adapten al context. I potser el repte de l’educació no és cridar més fort, sinó pensar més estratègicament.