La paradoxa de la taula: quan el menjar humil esdevé un luxe

Mai havíem parlat tant de salut, alimentació conscient i sostenibilitat, i mai havia estat tan car menjar saludablement. Els mercats municipals, que històricament havien estat espais de vida, trobada i justícia econòmica, s’han anat convertint en molts llocs en aparadors de luxe. Queden poques excepcions (com Lleida, encara) on és possible trobar fruites i verdures a preus raonables. Són illes dins d’un país que sembla oblidar el valor de la terra i de qui la treballa.

Els petits pagesos (els de debò, els que saben què vol dir aixecar-se abans que surti el sol i mirar el cel abans de cada collita) no poden assumir el cost de tenir parada a tots els mercats. Les taxes, la logística i el transport pesen més que el valor del seu propi treball. I per no treballar a pèrdua, no tenen més remei que apujar preus, fins que el públic, senzillament, deixa de comprar-los.

Aleshores, què ens queda? Les grans superfícies, farcides de fruites insípides i verdures que viatgen milers de quilòmetres. Productes aparentment econòmics, però pagats amb la ruïna del petit agricultor, la pèrdua del mosaic agrari i la devaluació d’una cultura alimentària que havia estat arrel, identitat i salut.

Un plat de col, unes mongetes amb patata o un trinxat eren els àpats de la classe treballadora: plats humils, dignes, de terra i esforç. Avui, en canvi, es freguen amb la categoria de productes gurmet perquè els seus ingredients bàsics tenen preus intocables. Com pot ser que el menjar senzill i saludable, el que abans garantia vida i energia a les famílies, sigui avui un privilegi?

Ens hem d’aturar i preguntar com a país on anem si no som capaços de cuidar l’alimentació de la nostra gent; si no garantim un preu just al productor i un preu raonable al consumidor. Cal repensar tota la cadena, des de les polítiques agràries fins als circuits de distribució.

Cal donar oxigen al petit pagès a la seva terra, al pescador de barca petita i al ramader que cria amb respecte i paciència. I no per un gest romàntic, sinó per una aposta estratègica de país. Perquè cuidar de qui ens alimenta no és preservació folklòrica: és cuidar la salut col·lectiva, l’economia real i, en definitiva, la nostra manera de viure.