CAGAR EL TIÓ: El "Cagatió", una tradició ben antiga!

de novembre 22, 2023

CAGAR EL TIÓ: El "Cagatió", una tradició ben antiga!

Ho sé: hauria de dir “el Tió”, “la Soca” o “el Tronc”. Però el llenguatge és viu, és una creació col·lectiva, i al llarg del temps moltes paraules s’han acabat ajuntant fins a crear un mot nou amb sentit propi. Que “Caga-Tió” no estigui recollit (de moment) enlloc no vol dir que no sigui legítim parlar d’aquesta tradició amb totes les lletres.

Així que permeteu-me dir-ne “Caga-Tió” en aquesta entrada. I aprofito per explicar-vos, de manera ben breu, l’origen d’aquesta festa tan nostra: fer cagar un tros de fusta a base de cops, rialles i complicitat familiar. Una d’aquelles tradicions que, per molt que evolucionin els noms, continuen tenint la mateixa màgia de sempre.

https://live.staticflickr.com/7493/15368251184_b4c44157e9_b.jpg

La tradició de fer el Caga-Tió és molt antiga i d’origen incert, però sabem que ja existia abans dels romans. Tot indica que és una festa preromana que els romans van adaptar a la província Tarraconense —sobretot als conventus de Tarraco, Caesaraugusta i Balearica—, just on avui es manté viva. Més tard, el cristianisme la va reinterpretar i li va donar un nom amb marca pròpia (“Tió de Nadal”), encara que no tingui cap lligam religiós, igual que va fer amb moltes celebracions antigues com les Saturnalia.

Però, quin simbolisme tenia?

Com tota festa que es fa al voltant del solstici d'hivern hi ha un motiu de cohesió familiar. Això ho trobem en totes les cultures: durant el període de més foscor existeix la necessitat de fer-se costat l'un a l'altre. El descens de llum ens afecta, ens provoca una baixada en el nostre estat anímic i aquestes festes volen generar més vincles i reforçar comunitat.

En les cultures preromanes —i també en la romana, encara que en menor mesura—, el foc tenia un valor profund: simbolitzava el traspàs del que és terrenal al que és diví, un pont d'un lloc a l'altre. Hi havia una màgia al darrere de cremar una cosa: el fum representava l’essència d’allò que es crema; el que quedava (com el menjar cuinat o les cendres d'un tronc) simbolitzaven la part física i terrenal. El fum s'elevava fins on són tots els que ens han deixat, mentre que el físic es quedava al pla mundà (per exemple, si es tracta de menjar cuinat -per ells-, la qualitat del menjar arribava al pla diví i el menjar cuit servia per saciar els vius). I, clar, fer i mantenir flama també era una necessitat per fer front al fred.

Si lliguem tots aquests fets, no és controvertit pensar que la tradició feia portar troncs per alimentar el foc. Aquesta feina rutinària podia recaure a la quitxalla. Aquests troncs servien per cuinar bones viandes —el solstici marca l'inici de l’allargament del dia i l'apropament de la primavera; això provocava que s’anés netejant el rebost— i, per gratificar l’esforç que havia fet el jovent, bona part d’aquests queviures se’ls donava als infants que havien treballat durament. A poc a poc, aquesta pràctica es devia anar perfilant i millorant per ser una distracció més animada que no pas només calentar-se, cuinar i menjar.

Si analitzem la forma de cuinar amb llar de foc, "pegar la soca" no és el millor terme per referir-se a fer el Caga-Tió. Sembla que l’acte del qual podria provenir és el d’atiar la llenya i el foc. Amb l’atiador, es peguen cops als troncs per col·locar-los d’una forma més favorable o per partir-los i obtenir més combustible. Això, antigament, es feia amb pals que finalment acabaven cremant-se —un atiador de metall, en època preromana, hauria estat una eina molt cara per tenir només aquest ús.

Per tant, "pegar el Tió" podria venir d’atiar els troncs. I, com tota festa, per animar-la, es devia convertir aquest acte en una excusa per fer sons, unir-se al voltant de la soca, crear caliu cantant i pegant cops. És a dir, no prové d’una violència, sinó d’una activitat domèstica transformada en una activitat festiva. (nota que faig perquè avui hi ha qui vol eliminar els cops: canviar la tradició és legítim, però el simbolisme original no era agressiu).

Finalment, tapar el Tió, ficar-li cara, que "cagui" la vianda, que aquests es converteixin en regals cada cop més grans... tot això és molt posterior a la creació de la tradició i més aviat recent:
Tapar i ficar cara és una forma d'humanitzar la festivitat. Quelcom que ajuda la canalla a fer-ho més creïble.
La de cagar dolços es creu que es va introduir a finals del s. XIX.
Els regals, en el s. XX, han anat cada cop a més i és a l'inici d'aquest nou mil·lenni quan ja caga regals millors que altres festivitats.