LOMLOE i els nous currículums: entre la utilitat real i l'utilitarisme polític
Se'ns presenta un futur incert, carregat d'esculls titànics que la humanitat haurà d'afrontar. Aquests reptes globals ens obliguen a fer una reflexió profunda i seriosa: com hem d'educar les generacions que hauran de liderar el món de demà?
Aquest debat fa anys que és viu en el món educatiu. Sovint, però, ha estat liderat des de «despatxos» allunyats de la realitat de l'aula, on es dissenyen noves metodologies i es reformen currículums des d'un punt de vista purament teòric. Tot i així, s'hi han aportat idees valuoses per a transformar la tasca docent.
El problema es redueix quan aquestes propostes han de passar pel filtres polític, un àmbit més centrat en una visió utilitarista i d'immediatesa consumista que no pas en el desenvolupament cognitiu, cultural i competencial de l'alumnat.
Existeix una diferència substancial entre allò utilitarista i allò realment útil. Com bé va recordar el físic Robert Wilson el 1969 davant el Senat dels EUA quan li van preguntar si la construcció del laboratori de física de partícules FermiLab tindria alguna utilitat per a la defensa militar del país:
«[El FermiLab] Només té a veure amb el valor que ens atorguem els uns als altres, amb el respecte mutu: la dignitat de la humanitat, el nostre amor per la cultura. Té a veure amb els bons pintors, els escultors, els grans poetes, els dramaturgs, els pensadors, els matemàtics...[...] amb totes aquelles coses que respectem, venerem i estimem, i que ens fan sentir orgullosos.[...] No, la construcció d'aquest laboratori no té res a veure directament amb la defensa del país, excepte per fer que valgui la pena defensar-lo.»
Molts esforços intel·lectuals i aprenentatges essencials no tenen un ús tangible, immediat o econòmic. Per aquest motiu, el canvi de paradigma educatiu no pot ser imposat per decret des del món polític. Ha de ser consensuat per tota la comunitat educativa, atorgant el temps necessari perquè cada docent el pugui estudiar, interioritzar i, finalment, implementar amb seguretat a l'aula.
Un model educatiu tampoc no pot ser el resultat d'una direcció sorda respecte al seu claustre. Per molt atractiu que sigui un projecte directiu, si el claustre no hi està sincerament compromès, serà una construcció artificial: un miratge cap a l'exterior que no generarà cap millora real en la pràctica diària. I menys encara pot ser un model d'un sol centre; la llei i el currículum han de ser eines democratitzadores que assegurin l'adquisició d'uns sabers fonamentals per a tota la població per a garantir la igualtat d'oportunitats.
La implementació del nou currículum a l'aula
Amb la implantació de la nova llei i dels nous currículums, ens trobem davant d'un marc allunyat del consens docent. La lectura utilitarista de la didàctica amenaça de buidar de contingut aprenentatges clau per al desenvolupament intel·lectual i cultural de l'alumnat.
Sens dubte, l'aprenentatge és més significatiu quan està contextualitzat. Ara bé, aquesta contextualització ha de ser sempre quelcom material, immediat o mercantil? No pot ser una contextualització basada en el propi camí de descoberta dins l'aula? En l'avenç de la indagació, la curiositat i l'esforç mental?
D'altra banda, la introducció de les emocions a l'aula és una necessitat evident que qualsevol docent amb vocació ja atenia per cohesionar el grup i vetllar pel benestar de l'alumnat. Tanmateix, detallar aquests aspectes en un currículum sense oferir la formació adequada garanteix que es puguin aplicar amb garanties?
Pel que fa a les metodologies anomenades "innovadores" (treball per projectes, aprenentatge basat en problemes...), se'ns presenten sovint com la panacea. Però no s'havien fet ja abans? Molts docents no les rebutjaven pas per falta de voluntat, sinó per falta de ràtios adients, eines, seguretat i temps. L'evidència indica que el més eficient és un ús variat de metodologies i eines d'avaluació formativa. Però per a fer-ho bé cal acompanyar els docents, les famílies i l'alumnat perquè entenguin el sentit del canvi.
Les preguntes que queden a l'aire
Els canvis plantegen incerteses profundes sobre la seva aplicació real:
Trivilialitzaran els docents l'esforç educatiu per pura supervivència davant la falta de temps i recursos per interioritzar el canvi?
Reduir o eliminar sabers acadèmics per no considerar-los "útils" garanteix realment donar millors eines de futur als nostres alumnes?
Es veurà l'esforç acadèmic com un valor positiu o quedarà reduït a una dinàmica prescindible?
Aquests canvis ajuden realment a conciliar la vida familiar i l'educació?
Conclusió
El canvi educatiu és necessari i ha d'avançar, però no es pot fer a correcuita. Fem-ho de manera pausada, amb un consens real entre el món educatiu, polític i social. Validem les pràctiques amb estudis i evidències rigoroses, no amb idees efímeres de despatx aprovades a cop de legislatura.
Aportem els recursos necessaris per formar i sumar tot el col·lectiu docent, i per mostrar a les famílies que el sistema educatiu busca el millor per als seus fills. Som plenament capaços de fer-ho bé, sempre que no es vulgui utilitzar l'educació per esgarrapar vots, que els projectes siguin de centre i no de direcció, i que tota la comunitat hi cregui i hi estigui preparada.
Fem-ho, però fem-ho bé!