Llàgrimes de Sant Llorenç
Cada agost, quan la calor encara pesa però la nit es fa amable, aixequem el cap buscant estels fugaços. Les anomenem Llàgrimes de Sant Llorenç. Però, d’on ve aquest nom?
El fenomen és ben conegut: és la pluja dels Perseids, restes del cometa 109P/Swift–Tuttle, que sembla que neixin de la constel·lació de Perseu. Ciència pura. I, tanmateix, no n’hem tingut mai prou només amb això.
Constel·lació de Perseu - https://www.ecured.cu/Perseo_%28constelaci%C3%B3n%29
El nom de “llàgrimes” ens porta a Sant Llorenç, mort a Roma el 10 d’agost del 258. La tradició explica que va ser cremat viu, i fins i tot se li atribueix aquella ironia serena davant el dolor: “Gireu-me, que d’aquesta banda ja estic fet!”
Hi ha qui diu que els estels són les llàgrimes que li queien al Sant mentre moria. Però aquesta imatge, tot i impactant, queda petita davant del que representa. I és incoherent amb una persona amb la valentia i dignitat de dir frases com la del paràgraf anterior.
Prefereixo una altra història.
Quan li van exigir els tresors de l’Església, Llorenç no va portar cofres ni or. Va reunir pobres, malalts, orfes… i va dir: “Aquests són els nostres tresors”.
La resposta va ser la mort.
I diu la llegenda que aquell dia no només plorava la gent. Plorava tot un poble que veia com cremaven allò que realment tenia valor. I que el cel, incapaç de quedar-ne al marge, també va començar a plorar.
Des d’aleshores, cada 10 d’agost, el cel recorda. Potser per això, quan mirem els Perseids, no només veiem un fenomen astronòmic. Veiem una història. I, sobretot, una manera d’entendre què és (i què no és) la riquesa.
Imatge 2
Imatges 1 i 2: Realitzades amb IA Recraft (https://www.recraft.ai/) amb el text citat sobre d'ells [15/4/26].