Educació: Com més sucre més dolç?
La meva iaia deia sovint allò de "com més sucre, més dolç". Però la química ens ensenya que això no és del tot cert: en qualsevol dissolució existeix un punt de saturació a partir del qual el líquid ja no pot absorbir més solut. O el que és el mateix: si al sucre li afegeixes més sucre, no es torna més dolç; continua sent senzillament sucre.
Com a dita popular funciona bé, però a la realitat hem d'anar amb peus de plom per no passar-nos de frenada a l'hora de voler "endolcir" les coses. I voldria concretar aquesta reflexió en l'àmbit de l'educació, que és al qual em dedico.
Fa uns mesos, en una sobretaula telemàtica amb companys i companyes docents d'arreu de l'Estat, va sorgir el debat al voltant del currículum i de la quantitat d'activitats extra o complementàries que s'organitzen als centres. El que exposo a continuació és un resum d'allò que percep la majoria del professorat que trepitja aula dia a dia (amb l'excepció, potser, d'alguns càrrecs que només analitzen la realitat des de la distància dels seus despatxos).
Com he defensat sempre, el currículum educatiu és l'eina democratitzadora per excel·lència del nostre sistema. Gràcies a ell establim quins objectius acadèmics comuns ha d'assolir tota la població. Uns objectius clars que no haurien de ser únicament competencials, sinó també conceptuals (tot i que aquest darrer punt dona per a un altre article sencer).
Tanmateix, la legislació educativa actual permet als centres afegir continguts i projectes que no formen part del currículum de manera directa.
La intenció d'aquesta mesura (aquesta llibertat dels centres) era bona: individualitzar l'ensenyament i contextualitzar-lo a la realitat de cada entorn. Però, se'n fa realment aquest ús?
La resposta de la majoria de docents és que la idea original s'ha pervertit. Moltes escoles i instituts introdueixen amb calçador actes, tallers, xerrades, jornades i projectes transversals que, sobre el paper, semblen destinats a formar l'alumnat o a fer-lo més autònom. Ara bé, si som autocrítics i observem la reacció o l'aprofitament real dels estudiants, ens adonem que el valor d'aquest esforç com a activitat veritablement formativa és, massa sovint, gairebé nul.
Per què es fa, doncs, tot plegat? La resposta no és simple, però a la nostra conversa la vam poder reduir a dos motius principals:
L'arrogància de la distància: Prové d'aquells perfils que no estan a l'aula i no es paren a debatre amb els docents la necessitat real d'una activitat. I quan ho pregunten, no busquen un debat sincer, sinó un assentiment acrític que confirmi com de genial és la seva proposta.
El "postureig" institucional: Vivim en una societat on prima l'aparentar, i l'educació no n'és cap excepció. Els centres necessiten "vendre's". Això pot ser positiu quan serveix per a donar a conèixer la identitat d'un projecte educatiu; però es torna profundament nociu quan es converteix en mera propaganda per a guanyar matrícules, prestigi o mèrits administratius.
En conclusió, caldria reformular el marc educatiu centrant-nos en un currículum de mínims sòlid i en un ventall delimitat (no pas infinit) d'opcions de màxims. Activitats que tinguin un sentit real de futur acadèmic, amb una intenció avaluadora, formativa i, sobretot, amb un valor pedagògic genuí. En educació, com en la química, la saturació no afegeix qualitat; només empassa el contingut essencial.