Què t'ha passat, poble?
Què t'ha passat, poble? Recordo que no fa tant no eres tan dòcil ni tan callat. No eres tan manejable, ni tan amansit. Recordo quan lluitaves de forma incansable per fer sentir la teva veu: una veu poètica i viva que ressonava arreu.
Ara, en canvi, restes mut i quiet davant els constants assetjaments de qui, en públic, diu que només busca el teu bé. És que jo m'he convertit en un rebel? Soc jo qui s'ha posat en un extrem? Em nego a acceptar-ho.
Encara recordo quan sortíem junts al carrer precisament per situacions com les d'avui. Quan eres energètic, jove i dinàmic, i em convencies que tot era millorable. Què t'ha passat? No veus que aquest sistema caduc i autoritari et menysté i t'oprimeix cada dia en nom del seu propi benefici?
Per què no puc sentir la teva veu? T'han emmordassat i lligat fins al punt que ja no pots enlluernar-nos? Els teus ulls abans donaven vida; ara els veig vermells, tristos, cansats i abatuts. Estan vermells de plorar? Si és així, almenys sé que encara veus la realitat, per molt injusta que sigui. O estan vermells perquè t'has convertit en el teu propi opressor?
M'hi nego a pensar-ho! Encara crec en tu, poble. Recupera la mirada i fes brillar de nou tot allò que contemples.
Recordo aquells moments de glòria on els canvis eren reals i el futur era un cel per construir. Junts podíem combatre qualsevol injustícia, agafats de la mà fèiem enfront de totes les pors i trencàvem qualsevol mur. Els murs que ens havien aixecat els qui volien el nostre ofec mentre ens venien una falsa llibertat. Les pors, que no eren més que fal·làcies per atemorir-nos i mantenir-nos immòbils. Les injustícies, dissenyades perquè quatre visquin com reis a costa del nostre esforç. Ho recordes?
Et demano: tenim dret a estar tan cansats? Tenim dret a quedar-nos de braços plegats mentre els problemes creixen cada dia? La foscor ens ha envaït, però no tenim temps per a treves. Abandonarem el camí que tant ens va costar construir? Abandonarem aquells a qui vam convèncer que un altre món era possible?
Sé que dins teu encara hi ha l'espurna necessària per encendre la llum. Encenguem-la! Tornem a lluitar contra les injustícies que enfosqueixen el futur somiat.
No et cansaré més amb paraules. A mi tampoc em sobren les forces i jo també m'he fet gran. Caminaré aquest camí, sol o acompanyat... Però tots sabem que el camí és més planer quan no es fa en solitud. Per això et demano que et despertis, que recuperis les forces i tornis a ser qui eres. Mira com vivim, escolta el futur que ens estan preparant i digues-me si no vols reprendre el camí cap a la llibertat.
Units i amb força, fem que el futur de les pròximes generacions sigui aquell somni del qual tant vam parlar. Te'n vens amb mi, Poble?
Imatge extreta http://www.xtec.cat/~cgonza2/QUART%20ESO/T4%20La%20revolucio%20industrial/