D'emissor a guia - el canvi de l'educació
En tota la història de l'educació (que, en el fons, és la història de l'evolució humana), l'alumne ha estat considerat durant segles com un receptor sumís d'idees, conceptes i ordres. L'emissor, el professor, posseïa el monopoli de la veritat a través de la seva paraula i ostentava el control absolut del saber gràcies al seu estatus de poder. A més a més, fins a la dècada dels setanta, aquest control es blindava amb la coerció física; molts hem sentit a parlar (o viscut) "agressions" i càstigs corporis tolerats del professorat cap a l'alumnat.
Tot això ha saltat pèls aires. L'estudiant d'avui dia ja no és un subjecte passiu. La joventut actual ha desenvolupat una habilitat cognitiva fascinant: són natius de l'atenció dividida. Només cal observar-los a casa o al carrer; són capaços de respondre un fil a Instagram, reaccionar o parlar per WhatsApp i, al mateix temps, no perdre el fil de la pel·lícula que tenen posada a la pantalla. Com ho fan? Molt senzill: perquè tot el que reben per aquests canals els interessa i els interpel·la directament.[1]
Aquesta generació ha assolit una destresa impressionant en l'agilització mental i el processament d'estímuls simultanis. El problema neix quan entren a l'aula: tot allò que un professor "a l'antiga usança" intenta transmetre'ls mitjançant una lliçó magistral unidireccional no només els avorreix, sinó que no li veuen cap mena d'utilitat per al seu futur pròxim.
La fractura de l'aula: d'on neix l'agressivitat?
Aquest xoc cultural i generacional genera una profunda inestabilitat en l'alumne que, massa sovint, acaba degenerant en conductes disruptives o directament en agressivitat. Una frustració que se suma a la conflictivitat inherent que sempre ha existit en l'adolescència.
Podem tenir la falsa impressió que actualment hi ha molta més agressivitat a les aules que mai, però no hem de permetre que els arbres ens impedeixin veure el bosc. El fet real és que no estem atacant el problema des de l'arrel.
Exigir més disciplina i respecte a l'alumnat és necessari, evidentment, però també ens hem d'exigir a nosaltres mateixos, com a docents, una transformació radical en la manera de "vendre" el nostre producte: el coneixement.
És indiscutible que l'Estat i les famílies han d'atorgar al professorat un major suport i reconeixement de la seva autoritat. En la societat actual, existeix un percentatge important de famílies que, lluny de fer equip amb el centre educatiu, qüestionen sistemàticament la tasca del docent davant dels fills, desautoritzant-lo i trencant el principi de coresponsabilitat.
El canvi comença a la tarima
Malgrat tot, vull remarcar la necessitat urgent de canviar la mentalitat del professorat [2] . Hem de desterrar d'una vegada per totes la visió de l'emissor omnipotent davant d'un receptor submís que escolta per obligació. Hem de despertar i mirar la realitat de cara.
Les matemàtiques, per posar un exemple clar, s'han de viure a l'aula. S'han de baixar a la terra i portar a la pràctica en tots els contextos imaginaris del dia a dia. L'escola ja no pot ser una simple disciplina abstracta basada en el "gaudir pensant", perquè aquest plaer intel·lectual pur només arribarà, malauradament, a una minoria de l'alumnat. Si el coneixement no és significatiu, tangible i connectat amb el seu món multitasca, l'aula continuarà sent un espai de rebuig. [3]
[1] Cal tenir en compte que estar atents a tots aquests estímuls no vol dir ser 100% sobre d'aquests. S'ha demostrat que el "multitasca" no és real. És a dir, "estar a més d'un lloc" no és igual de productiu o òptim...
[2] Una opció és donar formació de qualitat als docents, no pas aquests cursos per omplir expedient que fem cada estiu o durant el curs; parlo de formacions en format jornades de dies i tot subvencionat perquè el docent no li faci mandra fer-les.
[3] No existeix cap figura i cap didàctica que sigui la panacea de l'educació.