Condemnem qui de debò provoca la violència!
No es pot tolerar la violència. Punt! Ni tan sols per defensar l'ideari més noble del món. Repeteixo: cap ideal es mereix cedir ni un sol mil·límetre a la violència.
Ara bé, dit això... hi ha algú que no esperés aquesta resposta d'una minoria? (notícia)
La frustració i la desafecció cap al sistema no és un fenomen exclusiu català; és un sentiment global que recorre moltes parts del món. I l'ésser humà, quan se sent acorralat per aquesta impotència, pot respondre de moltes maneres. Una d'elles (la més senzilla, antiga i primitiva) és la violència.
Condemno la violència sense matisos. No em veureu mai formar part de cap iniciativa violenta. Però la comprenc. No la comparteixo, però entenc perfectament d'on surt: és la ràbia acumulada d'una part del poble alliberada a través d'aquest instint primari.
Però un cop feta la condemna, cal fer-se la pregunta incòmoda: qui és el veritable culpable d'aquesta violència?
Evidentment, els primers responsables són els qui la cometen directament. Però si ho mirem fredament, la culpabilitat s'estén, en bona manera, a la ineficiència i la incompetència de la classe política per haver portat aquest moviment a un via morta.
Aquesta inutilitat política ha empès a molts a respondre amb l'instint primari! S'ha acumulat molta ira i la ira sempre busca una sortida. I no ens enganyem: aquesta generació d'ira, en part, ha estat provocada a propòsit.
Fa unes setmanes vaig publicar una proposta formal per resoldre la pregunta que genera el conflicte. La resposta de la majoria d'entitats polítiques i institucions? Un silenci absolut i eixordador.
I tal com vaig advertir, les conseqüències d'aquest atzucac aniran molt més enllà d'unes quantes trencadisses als carrers. Entrarem en una pèrdua directa de poder econòmic. El motor català frenarà, i això acabarà perjudicant el conjunt d'Espanya.
Més enllà del que cadascú opini de la sentència, dels ideals de cadascú... ara és el moment de ser pragmàtics i demòcrates. Tots els actors polítics (i especialment els qui tenen més poder) han de solucionar això d'immediat arribant a un pacte amb els manifestants i la ciutadania.
Aquesta solució ha d'arribar ja!
Per molt que inpliqui algun salt normatiu o un cost electoral. No fer-ho avui comportarà mals immensament majors demà.
I reitero el que vaig dir: el més probable és que aquesta solució no s'apliqui. No pas perquè sigui impossible, sinó perquè vivim en un càlcul electoral permanent (no només per les eleccions del 10-N, sinó per les que vindran després). Donar solucions reals suposaria una pèrdua de vots que molts partits no estan disposats a assumir.
L'egoisme i la incompetència dels polítics ho faran pagar car a tot el poble. Una inutilitat flagrant que és especialment accentuada en els sectors amb més poder i, sobretot, en la figura ineficaç i esbiaixada del cap de l'Estat.
Nota final: No he entrat a valorar la tasca dels cossos policials en el marc del seguiment d'aquests dies. És evident que s'estan fent coses malament, però avui prefereixo no anar per aquí...