El saber: Res serveix de res
No de manera tan rotunda com planteja el títol, però de ben poc serveix l'aprenentatge, l'educació o la cultura... si ho mesurem amb el raser d'una societat malalta de productivitat. La definició subjectiva de la paraula "útil" ha provocat que etiquetem erròniament com a "inútil" tot allò que no genera un benefici econòmic immediat. Sembla que només té valor el que sabem monetitzar.
L’actual cultura de la immediatesa que han consolidat les noves tecnologies (excel·lent per a algunes coses, però devastadora per a d’altres) ens ha abocat a un escenari perillós: avui dia està socialment acceptat, i fins i tot ben vist, dir que exigir certs coneixements és absurd.
L'exemple més clar el trobem a les aules. La famosa pregunta "I això per què serveix?" és una expressió que ressona cada cop més entre els alumnes. Però el que és realment preocupant és que molts docents i famílies s'hagin sumat a aquesta corrent degeneradora del saber.
Cada vegada afavorim més que els joves abandonin el que els costa i estudiïn únicament allò que se'ls dona bé de manera natural. Potser ho fem per comoditat, per evitar enfrontar-nos a la necessitat d'un canvi educatiu absolut, o simplement per la incapacitat d'acceptar que els nostres fills o alumnes no poden ser brillants en tot. I no passa res: ningú és bo en tot, però tothom té un talent de base en alguna cosa.
El perill és utilitzar això com a excusa per castrar la seva curiositat general.
Aquesta tendència a titllar d’inútil allò que no entenem es veu clarament en l'art. Quants de nosaltres no hem qualificat una obra de Joan Miró o de l'art abstracte com a "absurda" o "fàcil"? El problema real no és l'obra, és que no tenim les claus per comprendre-la.
El filòsof i professor Nuccio Ordine, en el seu cèlebre manifest "La utilitat de l'inútil", recordava que els sabers humanístics, l'art i la ciència pura —aquells que no generen beneficis econòmics— són precisament els que alimenten l'esperit i eviten que la societat es deshumanitzi. I si m'ho permeteu, la comprensió d'aquest concepte d'art es pot estendre a tots els sabers: per què no podem considerar una demostració matemàtica elegant com una obra d'art? Per què no veure com a art la crítica minuciosa d'una font històrica? O la comprensió d'una partitura? O el fet de citar un text en una llengua clàssica?
Tot el que neix de l'intel·lecte i la sensibilitat té una bellesa intrínseca.
La veritat és que una persona pot sobreviure biològicament sense cultura i sense saber. Però, en quines condicions?
La UNESCO alerta sovint sobre l'impacte de l'analfabetisme funcional: persones que saben llegir i escriure frases senzilles, però que són incapaces de comprendre un contracte, desmuntar una notícia falsa o gestionar les seves finances. He conegut persones analfabetes, i en conec d'altres que pateixen un analfabetisme matemàtic o artístic. Totes elles tenen vides llargues, sí, però ho fan en condicions de molta més vulnerabilitat. Tenen menys eines per defensar-se de les injustícies, menys facilitats lògiques per resoldre problemes quotidians i, sobretot, menys aspiracions a fer-se preguntes incòmodes (i que consti que tots en som d'analfabets en certa mesura).
Aquest és el resum de tot plegat. La ignorància, la incomprensió i el desconeixement d'un saber ens atorguen la valentia inconscient i agosarada de dir: "això no serveix per a res!". Per això, quan una sentència tan supèrbia ens vingui al cap, aturem-nos i meditem: què és el que jo no sé per ser incapaç de comprendre el valor d'això que acabo d'anul·lar?
Pel que fa a mi, em considero una persona bastant ignorant. Sé ben poc de tot el que soc conscient que es pot arribar a saber. No vull pretendre que estic per sobre de ningú; soc un ciutadà amb un bagatge normal i un nivell d'ignorància estàndard. L'única diferència, potser, és que cada dia de la meva vida intento lluitar per reduir una mica aquesta incultura. Al cap i a la fi, el saber no és una finalitat per trobar feina; és l'única eina que ens fa realment lliures.