Contenció i diàleg - Com transformar les sancions
Més enllà del càstig buit: Com sancionar sense crear alumnes a la defensiva?
A les aules actuals (i, de fet, ha passat des de sempre) ens trobem amb determinats alumnes (individus, si ho volem extrapolar a la societat que hi ha fora del centre) que impedeixen el dret a educar i a impartir classe amb normalitat.
En aquests casos de disrupció, s'ha de plantejar una sanció [*] adequada per a l'estudiant. Però hem de tenir clara una premissa: no qualsevol sanció serveix per a qualsevol alumne.
Aquesta capacitat sancionadora ha de ser una eina més en la caixa de recursos d'un docent. Està clar que el professor ha de transmetre ordre, respecte mutu i, sobretot, una autoritat ferma i protectora al grup-classe.
Si les nostres estratègies internes per imposar l'ordre a l'aula fallen, l'estructura disposa de multitud d'eines externes: la privació del temps d'oci, l'expulsió de la classe o, directament, la suspensió del dret d'assistència al centre.
La majoria d'aquestes mesures de control externes a l'aula, evidentment, s'han de prendre d'acord unànime amb la direcció de l'escola o institut.
Ara bé, ens hem de fer una pregunta incòmoda: la majoria d'aquestes eines tradicionals són realment beneficioses per a l'alumne? L'ajudaran a canviar la seva manera d'actuar en el futur?
Recordem un principi bàsic de la psicologia humana: l'ésser humà es contraposa i es posa immediatament a la defensiva quan algú el fa sentir malament o el deshumanitza.
La transició cap a una figura de contenció i diàleg és una de les eines de control més útils i fàcils d'implementar: una figura externa al conflicte directe.
Aquesta persona pot ser una via altament eficaç per a determinats perfils, ja que es basa en la intervenció d'un professor o d'un company de cursos superiors que té l'objectiu de fer reflexionar l'estudiant. Se li ha de fer entendre que, si no manté una actitud favorable o incompleix de manera flagrant les NOFC (Normes d'Organització i Funcionament de Centre), no podrà gaudir dels mateixos drets i privilegis que la resta.
L'aula de castigats tradicional és, massa sovint, la drecera perfecta perquè l'alumne disruptiu s'escapoli de la matèria que avorreix.
Tanmateix, cal puntualitzar que la figura de la qual parlem en aquesta entrada no és tècnicament un "mediador", sinó un tutor d'aula d'acollida o de contenció.
Molts cops es confon la figura de mediador amb aquesta figura de tractaments de conflictes. La mediació escolar requereix per definició la voluntarietat de les dues parts i un procés horitzontal de resolució de conflictes. El que proposem aquí és una mesura disciplinària intermèdia: un docent de guàrdia o de referència amb qui l'alumne no hagi tingut un contacte estret.
Sota aquest model, l'alumne té l'obligació d'assistir a les hores d'aquest docent de referència de forma totalment inactiva. Si la seva actitud també dificulta la tasca d'aquest professional, voldrà dir que les mesures internes de contenció s'han esgotat i caldrà passar immediatament a un esglaó superior (coordinació, direcció, inspecció...).
La majoria dels alumnes s'adonaran de seguida que el seu comportament no és rendible: aquesta mesura només els aporta obligacions i els despulla de qualsevol privilegi o interacció social de la qual gaudeixen els seus companys.
Aquest espai de contenció és un grau molt més professional que la clàssica "aula de castigats". L'aula de castigats tradicional pot ser útil per a conductes disruptives puntuals o no incients. Però per a un alumne que se salta les normes per sistema i per costum, l'aula de castigats es converteix en l'excusa perfecta per deslliurar-se de l'assignatura que no li agrada.
Està clar que les expulsions del centre continuaran existint en els casos més greus, però aquestes han de comportar una privació real de privilegis a l'estudiant expulsat, i això s'ha de pactar i coordinar de manera obligatòria amb la família. Si a casa no existeix aquesta restricció de beneficis (accés a pantalles, sortides, oci...), els alumnes veuran l'expulsió com unes vacances anticipades o una escapatòria fàcil a les seves obligacions diàries.
A la direcció o al consell directiu no els ha de tremolar la mà a l'hora d'expulsar un alumne, sempre que la conducta estigui perfectament documentada. Però reitero: les normes punitives per si soles no salven l'estudiant. La intervenció del docent ha de servir per dialogar i fer créixer interiorment l'alumne.
El gran problema de fons, com sempre, és que apostar per aquesta via humana i restaurativa suposa més hores de dedicació per al professorat o un augment indispensable de la ràtio de professionals de l'orientació als centres educatius.
[*] Cal esmentar dos aspectes clau: El càstig o la sanció no ha d'implicar mai el menysteniment ni la humiliació de l'individu, sinó un advertiment ferm que s'està actuant en contra de les normes comunes. Crec que, molt millor que aquesta figura de contenció, hauria d'existir la figura del guia, però és un rol molt més complex de regular i de sostenir en el sistema actual. En parlarem en properes entrades.