Apollo 11 - Un gran salt per la humanitat!
L'espècie humana, ara fa 50 anys, va aconseguir trencar els seus propis límits i caminar fora del seu planeta natal: vam posar, per primera vegada, un peu a la Lluna.
Tots sabem que la missió espacial Apolo 11 va ser la pionera a col·locar un ésser humà sobre la superfície lunar. Aquella fita mítica representava la cinquena missió tripulada del cèlebre programa Apolo de la NASA.
Impulsat per la potència brutal d'un coet Saturn V, el mòdul es va enlairar des de Cap Cañaveral (Florida, EUA) el 16 de juliol de 1969. Va tocar sòl lunar el 20 de juliol i, finalment, va retornar sa i estalvi a la Terra el 24 de juliol.
Els tres tripulants de la missió (Neil A. Armstrong, Edwin E. "Buzz" Aldrin i Michael Collins) van haver de realitzar aquest viatge èpic en unes condicions tecnològiques precàries que avui ens farien tremolar.
Armstrong i Aldrin van ser els escollits per baixar i allunar a bord del mòdul Eagle (Àguila). Mentrestant, Collins es va quedar orbitant en la més absoluta solitud a la nau de comandament, carregant a l'esquena una ordre dramàtica i colpidora: si alguna cosa sortia malament allà baix i els seus companys quedaven atrapats, hauria d'avortar la missió i emprendre el viatge de tornada a la Terra completament sol.
Trajectòries de l'Apollo 11
Les esquerdes d'una odissea de vertigen
Amb els anys, s'han anat destapant les immenses dificultats i els secrets d'aquell viatge: des del discurs fúnebre secret que el president Nixon tenia preparat per si els astronautes hi morien, fins als motius pels quals Aldrin va trigar tant a sortir del mòdul de descens, o el desconeixement gairebé total que tenien de la duresa real del sòl lunar. O la típica frase:
"Aquest és un petit pas per [a l']home, però un gran salt per a la humanitat."
Neil A. Armstrong
No obstant això, en aquesta entrada no vull fer un simple inventari d'anècdotes històriques (de les quals ja s'ha escrit a cabassos). Vull posar el focus en la vertadera proesa del gènere humà: la capacitat de dissenyar, crear, validar i portar a la pràctica de manera reeixida, en menys d'una dècada, un fet que la ciència de l'època considerava literalment impossible.
I és aquí on rau el valor perdurable de l'Apollo 11. Ens demostra la grandesa del nostre potencial.
Imaginem-nos per un moment què passaria si apliquéssim aquesta mateixa determinació i ens uníssim globalment per eliminar el sofriment, la pobresa, el dolor o l'angoixa climàtica. Què ens impediria crear un món radicalment igualitari, bondadós i pròsper? És viable fer-ho, i l'esperit de l'Apolo n'és la prova gràfica.
Moltes de les tecnologies diàries que avui ens envolten (des dels xips moderns fins als filtres d'aigua o els materials d'aïllament) existeixen gràcies a la inversió multimilionària dels projectes espacials d'aquella època. És cert que va caldre una col·laboració tècnica gegantina a escala internacional per rebre els senyals (com la mítica estació de Fresnedillas, a prop de Madrid, que va captar l'allunatge abans que ningú).
Malgrat l'emoció col·lectiva que va unir el planeta davant el televisor, el Projecte Apolo no va néixer en absolut d'un esperit cooperatiu, altruista o pacifista entre nacions. El programa espacial va ser el producte d'una ferotge, tensa i bèl·lica competició geopolítica en el marc de la Guerra Freda. El motor que va finançar la missió no va ser la recerca del coneixement humà, sinó l'obsessió dels Estats Units per demostrar la seva supremacia tecnològica i militar sobre la Unió Soviètica; de fet, quan els EUA van guanyar la cursa lunar i el valor propagandístic va caure, el govern va tancar el finançament del programa en sec, demostrant que la unió global era només un miratge de la retransmissió televisiva.
Tot i aquest bany de realitat política, el llegat que ens queda als ciutadans corrents és purament inspirador.
Ens demostra de què som capaços quan ens marquem un objectiu com a espècie. Depèn de nosaltres triar quina serà la nostra propera lluna.
Per revifar aquest esperit, us recomano recuperar els documents històrics clau d'aquells dies: