Fer o no fer?
Fa molts anys treballava de cambrer en uns grans magatzems. Amb el meu cap de llavors teníem un debat constant que sempre es podria resumir en la resposta reiterada que jo li donava:
Qui treballa pot trencar plats; qui no fa res, segur que no en trenca cap.
Amb el temps, m'he adonat que aquesta sentència és perfectament extrapolable a tota la societat. Quants de nosaltres no ens hem guanyat un sermó, o directament una esbroncada, pel simple fet d'intentar fer una cosa millor de com estava establert? I, en canvi, quants de nosaltres veiem diàriament que a aquells que no fan res (excepte fer nosa) mai se'ls crida l'atenció?
Aquesta mena de persones "immunes" no només les trobem a la feina; també hi són a casa, entre la colla d'amistats, al carrer, en l'engranatge de la societat i, evidentment, en els poders públics.
Li podem dir a tot això la llei del mínim esforç compartit. Si algun cop heu compartit pis, ho haureu viscut: aquells que mai netegen la cuina, mai trenquen cap got. Aquells que, dins del grup d'amics, mai prenen la iniciativa de proposar un pla, es deslliuren sempre de les crítiques (sovint poc constructives) de com ha sortit l'activitat que s'ha acabat fent. Traslladat a la política, l'oposició sempre fa befa dels errors del govern de torn, des de la comoditat de qui no ha de gestionar les crisis del dia a dia. I el llistat podria ser infinit.
Hem de canviar aquesta cultura social que critica ferotgement qui treballa de valent i s'equivoca, mentre es mostra benvolent amb aquells que viuen instal·lats en la passivitat absoluta.
Un matís necessari a un lema perillós, a la frase feta molt estesa amb la qual no estic del tot d'acord:
"Val més demanar perdó que demanar permís."
Aquesta màxima sembla transmetre la idea que qui fa coses passa de tot i no té cap intenció de dialogar. Per aquest motiu, jo la transformaria en una premissa més justa i constructiva:
"Val més demanar perdó que abstenir-se de fer una cosa que creus positiva."
Sé que és una formulació més llarga, però defineix millor la realitat. Molts cops, en el bucle d'un debat etern sobre si hem de tirar endavant un projecte o no, es pateix una paràlisi per anàlisi. Hi perdem tots per triple partida: es perd l'oportunitat de fer la cosa, es perd un temps preciós en la discussió i es genera una profunda frustració en el grup que realment volia actuar.
Per tot plegat, jo aposto clarament per l'acció, per ser actius. La resta de l'entorn (amics, caps, institucions...) hauria de premiar les persones proactives en lloc d'escarmentar-les quan alguna cosa surt malament. Aquest dinamisme ha de ser, sens dubte, sempre dialogant; és a dir, s'ha de demanar permís o consensuar la via, però anant per feina alhora. Si durant el camí arribem a un pacte sobre com fer-ho millor, perfecte; si no, almenys la intenció haurà estat l'aprenentatge. La conclusió ha de ser la certesa que s'ha actuat de bona fe per millorar les coses, i això, tant si surt bé com si surt malament, sempre és un èxit col·lectiu.