Democràcia per les minories permanents?
Les darreres eleccions generals van anar com molts esperaven. Les enquestes i els pronòstics van encertar els resultats amb un marge d'error molt estret, la qual cosa suposa un gran èxit de l'estadística i de la teoria de l'atzar de les matemàtiques. Però més enllà dels números concrets de l'escrutini, del que vull parlar és d'un concepte de la ciència política molt més silenciós: les minories permanents en una democràcia.
Si ens fixem en els mapes de resultats, s'aprecien regions clarament diferenciades a l'Estat espanyol. No és un cas aïllat que hagi passat en aquesta darrera cita electoral; són territoris que històricament sempre han votat de manera diferent de la majoria de l'Estat. Aquesta conducta electoral sostinguda en el temps ha portat els grans partits estatals a acceptar que mai obtindran una majoria en aquestes comunitats. En conseqüència (i amb una tendència més marcada en uns partits que en altres), quan governen incompleixen de manera deliberada els pactes acordats en la Constitució i en els Estatuts d'Autonomia. I no ho fan només en matèria econòmica (com es desprèn de les dades d'inversió real), sinó també en la gestió de la cultura, la llengua i la identitat.
El problema no és el pressupost estimat, sinó l'infrafinançament per execució selectiva: la diferència real entre els diners que es prometen i els que finalment s'inverteixen en el territori. Cal anar molt amb compte en analitzar el tema econòmic perquè no ens enganyin: no té res a veure el que hi ha pressupostat sobre el paper (on sempre s'intenta aplicar una mena de "cafè per a tothom" estètic per guanyar aliances o aprovar pressupostos) amb el que realment s'acaba executant a la pràctica.
Mentre molts blocs de debat polític fan la trampa de mirar només les promeses inicials per fer veure que les autonomies que es queixen d'infrafinançament són unes "ploramiques", les dades de l'Estat demostren de forma objectiva que tres comunitats pateixen de manera crònica una desviació pressupostària a la baixa. És una injustícia política quantificable en milers de milions d'euros en infraestructures vitals que mai s'arriben a construir.
Actualment, el focus de la polèmica s'ha desplaçat cap al règim foral que tenen Navarra i el País Basc. El problema de fons és que aquestes comunitats, igual que Catalunya, operen com a minories permanents dins de les dues cambres generals (el Congrés dels Diputats i el Senat). Amb les regles de joc actuals, les lleis es decideixen de manera numèrica per una majoria que pertany a un territori homogeni; per tant, aquestes regions mai podran defensar de manera eficaç les necessitats i demandes de la seva ciutadania.
I què provoca aquesta dinàmica? Doncs que els partits majoritaris a la resta del territori pensin exclusivament en el benefici del seu gran graner de vots central, oblidant la justícia equitativa per a totes les regions. Aquest greuge és el que provoca la profunda desafecció de molts ciutadans envers l'actual sistema polític espanyol. Si no es canvia el disseny institucional i no s'empoderen de veritat les nacions i regions que conformen l'Estat (com a mínim a través d'un reconeixement real de la seva singularitat), aquest conflicte polític crònic acabarà deteriorant la convivència arreu.
I mentre tot això passa, trobem a faltar una figura de mediació. Tenim una prefectura de l'Estat que, lluny de mirar pel benestar de tota la ciutadania o actuar com a àrbitre neutral, sovint assumeix el paper d'un bomber piròman: agafar la mànega no pas per apagar el foc del conflicte territorial, sinó per llançar-hi benzina.