La trampa de les urnes: Vots perduts i la fragmentació estratègica
En la imatge anterior es mostren els partits que, a les eleccions estatals del 2016, van obtenir vots però no van assolir el llindar mínim per aconseguir representació parlamentària.
Si sumem totes aquestes paperetes, ens adonem que gairebé 600.000 vots es van convertir en un esforç inútil. Va ser gent que va anar a les urnes a expressar la seva voluntat, però el seu partit no tenia cap opció real d'obtenir un escó a causa de la mecànica del nostre sistema electoral.
Molts d'aquells vots de protesta o descontentament ara s'han canalitzat, malauradament, cap a opcions radicalitzades d'extrema dreta. Però la pregunta que em faig és: per què els partits demòcrates que es queden sense representació no s'uneixen amb altres formacions afins?
Aquesta qüestió la vaig voler estendre directament a PACMA. Si ens hi fixem, és un partit que es va quedar a les portes de l'hemicicle malgrat tenir una base molt sòlida: 284.848 vots arreu de l'Estat que, a la pràctica, no van servir per a res. Per què no integrar-se, doncs, en una coalició d'esquerres o progressista?
Vaig enviar aquesta pregunta a PACMA i no vaig rebre resposta.
Davant del silenci, el següent pas va ser preguntar a dues de les coalicions polítiques d'aquell espai si els ho havien ofert. La resposta de totes dues va ser afirmativa: ho van oferir, però PACMA no sembla voler unir-se a cap altra plataforma política. La seva línia argumental sempre ha estat que la defensa dels animals és transversal i que diluir-se en un programa generalista els faria perdre la seva essència.
Però llavors, fins a quin punt actuen com un partit polític eficaç?
Confluir en una coalició no significa acceptar a cegues totes les idees de la resta de sigles; tal com fan moltes confluències, dins d'un grup es pot mantenir una veu pròpia. Anar en coalició és l'única via realista per assegurar la representativitat i tenir, si més no, un escó des d'on incidir en les lleis. En rebutjar-ho, PACMA acaba funcionant involuntàriament com un element que divideix el vot i acaba beneficiant indirectament els quatre partits majoritaris.
Recordeu aquella entrada on explicava com calcula el repartiment de seients la Llei d'Hondt? Els partits minoritaris que queden per sota de la barrera electoral del 3% a cada província el que fan és "cremar" milers de vots que haurien anat a formacions alternatives viables, facilitant que les majories es concentrin en les mateixes mans de sempre.
Això em porta a una pregunta més incòmoda i maquiavèl·lica: existiran petits partits sense opcions que es presenten finançats indirectament per les grans formacions del bloc contrari?
En la ciència política es coneix com l'estratègia de fragmentació induïda: crear o impulsar multitud de micropartits que comparteixen l'esfera ideològica del teu enemic polític per disgregar el seu vot i debilitar-lo a les urnes. És la forma més eficient de destruir els teus adversaris sense que es noti la teva mà.
Sé que pot semblar una teoria rebuscada i pròpia d'una novel·la d'espionatge, però veient com funciona la rebotiga de la política en aquest Estat, ja ens podem esperar qualsevol cosa.