El cementiri de luxe de la política: Té algun sentit real el Senat?
Fa unes setmanes parlàvem de com es reparteixen els escons al Congrés dels Diputats i en calculàvem la fórmula matemàtica. Avui toca mirar l’altra cara del poder legislatiu; una que sovint passa desapercebuda però que ens costa una fortuna: el Senat.
El Senat és, en teoria, la cambra de representació territorial de les Corts Generals. És a dir, l’espai institucional que hauria de plasmar la diversitat dels territoris i vetllar per l’equilibri polític i financer entre les diferents comunitats autònomes. També participa en el procés de creació de lleis i té la potestat exclusiva d'intervenir en decisions dretanes que afecten de ple l’autonomia territorial.
Ara bé, en la política de l'Estat, la teoria i la pràctica gairebé mai coincideixen.
A diferència del Congrés, el Senat opera amb un poder legislatiu molt més limitat. Pot revisar, esmenar o proposar modificacions a les lleis que li arriben de la cambra baixa, però el seu dret de veto és completament feble: un cop retornat el text, el Congrés dels Diputats el pot aixecar per majoria absoluta en primera votació, o per majoria simple passats dos mesos. Això fa que el concepte de bicameralisme (dues cambres amb un pes polític real i equilibrat) quedi, a la pràctica, totalment desdibuixat.
Un sistema mixt dissenyat per a la distorsió
Com es forma realment el Senat?
Aquí és on apareixen les primeres esquerdes del sistema. El Senat utilitza un model mixt d'elecció que divideix els seus membres en dos blocs:
- Senadors d'elecció directa: La gran majoria dels senadors s’escullen per sufragi universal a les eleccions generals. El criteri utilitzat és gairebé fix: cada província elegeix exactament 4 senadors (amb algunes excepcions recollides a la llei per a les illes i les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla). Com que aquest repartiment és idèntic per a Sòria que per a Barcelona, el criteri ignora completament la densitat de població i, per tant, sobre-representa el món rural i afavoreix determinats partits de tall tradicional.
- Senadors de designació autonòmica: L’altra part dels membres de la cambra no surt directament de les urnes de l'electorat, sinó que són designats a dit pels diferents parlaments autonòmics. Cada comunitat autònoma en tria un de base de forma fixa, més un altre senador afegit per cada milió d’habitants del seu territori.
El Senat s'ha convertit en una cambra d'eco: costa trobar-hi una utilitat legislativa que justifiqui el seu pressupost multimilionari en viatges i dietes.
El debat obert: Reforma o abolició?
Davant d'aquest panorama, la pregunta és obligatòria i porta anys damunt la taula dels politòlegs: té algun sentit mantenir obert el Senat?
Els arguments per demanar-ne l'abolició o una tisorada profunda són sòlids: una nul·la capacitat real d’incidència en el dia a dia de les lleis de l'Estat, unes despeses de funcionament, dietes i viatges polèmiques i una composició que no s'assembla en res al mapa sociològic del país.
Tot i això, la idea de fons original és vàlida: en un estat amb una altíssima diversitat i pluralitat territorial com l'espanyol, una cambra alta de representació territorial té tot el sentit del món… sempre que les seves competències i funcions funcionin de debò. I aquí és on rau el veritable problema de fons. Potser la solució no passa per eliminar la institució de soca-rel, sinó per aplicar-li una reforma estructural profunda.
Cal repensar d'una vegada per totes com s’escullen els seus membres, independitzar el seu calendari electoral del Congrés i blindar quin paper real i vinculant ha de tenir dins del sistema democràtic.
Perquè tal com està articulat en el present, el Senat existeix, cobra i gasta. Però costa molt de veure en què és realment imprescindible per als ciutadans. I que una institució pública quedi en terra de ningú, en democràcia, sempre és un símptoma de malaltia institucional.
Actualment, els partits conservadors d'àmbit estatal aconsegueixen grans majories absolutes al Senat. Això no és fruit de la desafecció o de la mandra de vot de l'electorat progressista o nacionalista, sinó del funcionament mecànic del sistema electoral de la cambra alta.
El Senat s'escull mitjançant llistes obertes amb un vot d'aprovació on cada ciutadà pot marcar fins a 3 candidats. Aquest mètode provoca un efecte majoritari radical on el partit que guanya per un sol vot en una província s'endú automàticament 3 dels 4 senadors en joc (el 75% dels escons amb potser només el 35% dels vots), mentre que el segon partit es queda només amb un i la resta de forces queden completament esborrades del mapa independentment de si els seus votants van anar a les urnes amb ganes o no.