Para haber Titanes hay que haber patanes
"Perquè hi hagi titans, hi ha d'haver patans!". Aquesta frase (però en castellà) la vaig sentir quan era molt jove en una sèrie de dibuixos animats, South Park. Era un capítol que tractava els pobres com a escòria i com a simples eines per als rics. Com sempre, ho abordaven de forma irònica per riure's de la cruesa de la realitat.
En aquell moment m'ho vaig prendre com una mofa, una caricatura mordaç del fet que molta gent és tractada com un estri per a altres individus "més poderosos".
Malauradament, amb els anys estic veient que aquesta befa és molt més real del que pensava. Cada cop detecto més incompetència i egoisme escalant en aquesta societat a costa d'altres persones que van quedant relegades a la misèria.
Com a humans, aquest fet és intolerable. Però reconec que no sé com revertir aquesta tendència; no he sabut ajudar a construir un món millor de forma ràpida i eficient. M'he limitat a educar uns quants joves amb un profund convenciment humanístic i una gran competència lògica.
N'hi haurà prou amb educar per canviar-ho tot? Deixar tota la feina del futur en mans dels joves és el que ens toca fer?
La veritat és que no sé si podré ajudar gaire a millorar aquest món, però ho continuaré intentant...
No obstant això, cada vegada tinc més moments crítics en què perdo tota la fe en la humanitat.
Jo vinc d'una família extremadament humil; fins i tot molts dirien que pertanyíem al col·lectiu que classificaríem com a pobra (i certament recordo moments econòmicament molt difícils). Aquesta realitat m'ha impulsat a lluitar sempre per prosperar, treballant des de ben jove i estudiant tot el temps de què disposava (això quan ja em vaig adonar que estudiar era un camí amb més seguretat de futur).
Gràcies a això he conegut molta gent que ha seguit el mateix camí, però també d'altres que han viscut una vida plàcida i còmoda. I resulta ben curiós comprovar que els qui veníem d'una economia baixa no hem pogut escalar tant com els altres...
Ara estic veient exactament el mateix amb els meus alumnes: aquells que tenen una posició de poder gaudeixen de més facilitats de creixement; els altres, els qui provenen d'una família humil, són relegats massa sovint a un segon pla.
És el que la sociologia en diu el fracàs de la meritocràcia: l'ascensor social està encallat.
Aquest és el món que volem? Volem que sigui més important l'herència familiar que l'esforç de l'individu? No m'estranyaria que molts diguéssiu que sí, que preferiu el llegat a l'esforç. Al cap i a la fi, recordem que tenim un cap d'estat que ocupa el seu lloc per un simple fet biològic i per la decisió d'un dictador...
