Tenir "padrins"...
Tal com s'ha demostrat en estudis econòmics, la classe mitjana (vulgui dir el que vulgui dir aquest concepte) es troba en un procés de desintegració accelerat, mentre que les classes més humils estan cada cop més privades de vies reals de mobilitat ascendent.
Davant d'aquesta realitat, resulta evident que recórrer als "padrins" i a les xarxes d'influència és una pràctica estructural en el nostre entorn.
El nepotisme i els favors dicten qui assoleix els grans càrrecs a l'empresa privada, qui escala fins a la cúpula política i qui té accés als millors serveis exclusius. Això és el que queda a la superfície: les "portes giratòries" a les quals malauradament ja ens hem acostumat.
Però el problema és molt més profund i silenciós. El sistema perpetua un greuge flagrant sobre les classes baixa i mitjana: impossibilitar l'ascensor social en aquells terrenys on hauria de regnar una meritocràcia pura i objectiva, completament al marge del cognom o de la potència econòmica familiar.
A continuació, analitzem quatre camps quotidians on aquesta esquerda es fa sagnant:
- Els nivells acadèmics i l'esquer de les extraescolars
Sovint s'ha posat el focus del debat de l'elitisme en les escoles concertades o privades [*]. No obstant això, avui dia són les activitats extraescolars les que marquen la veritable línia de classe. Quantes famílies humils es poden permetre pagar estades lingüístiques a l'estranger, acadèmies privades o classes de reforç diàries? Una família treballadora no pot assumir aquests costos. Es veuen obligades a buscar opcions gratuïtes, econòmiques o, directament, a haver d'inventar-se el lleure. El resultat és que, en acabar l'etapa obligatòria, s'ha consolidat un desnivell aclaparador.
Quants joves de famílies benestants acaben el Batxillerat amb els títols de First o Advanced d'anglès sota el braç, i quants de famílies humils els tenen? Qui fa dansa, equitació, pintura o toca un instrument amb fluïdesa més enllà de la flauta de plàstic de l'escola?
Tota aquesta formació a l'ombra infla exponencialment els currículums dels uns i discrimina, per omissió, els dels altres [1].
- El carnet de conduir: Un requisit que exclou
Un altre peatge que la societat imposa com a indispensable és el carnet de conduir. Un cop més, els joves que se'l treuen més d'hora són aquells que viuen en llars sense urgències econòmiques. Això es tradueix en una desigualtat immediata a l'hora de buscar feina, ja que moltes ofertes d'ocupació exigeixen el permís de conduir com a requisit eliminatori.
Les famílies humils no només tenen dificultats per finançar l'autoescola, sinó que difícilment poden comprar o mantenir un vehicle propi per al fill. Mantenir un cotxe és un luxe; quan els recursos escassegen, l'única opció és recórrer a vehicles vells, contaminants i mecànicament poc eficients, generant una nova trampa de despeses. La pressió social per estar motoritzat als 18 anys és un filtre dissenyat només per a qui s'ho pot permetre.
- El monopoli dels càrrecs i els privilegis de temps
Si ens hi fixem (i el món polític en va ple), hi ha càrrecs de gran rellevància institucional que es concentren en molt poques mans. En teoria, són llocs creats per a una dedicació a jornada completa. Però determinades esferes de poder permeten delegar les obligacions reals en subordinats, fent possible que una mateixa persona acumuli una segona, una tercera o una quarta feina. Hi ha exemples parlamentaris de persones que mantenen més de sis càrrecs simultanis. Això també passa en formats menys visibles, com en la facilitat que tenen determinats perfils per obtenir titulacions prestigioses o aprovar oposicions d'alt nivell gràcies al fet que poden externalitzar les seves obligacions individuals [2].
Aquesta és una altra dimensió de la desigualtat: només qui té "padrins" troba la manera de delegar responsabilitats, i només qui té la supervivència material garantida disposa del temps necessari per assaltar un nou espai de poder.
- La salut física i l'alimentació com a luxes
"Cal fer esport" i "és imprescindible menjar sa". Són els grans mantres moderns, però la veritat és que seguir-los demana un preu que no tothom pot pagar. L'activitat física regular demana una inversió econòmica en equipament, calçat o quotes de gimnàs que moltes economies domèstiques no poden assumir.
Però el greuge més gran es troba a la cuina. Intentar omplir el cistell de la compra amb productes frescos, de proximitat o ecològics dispara la factura de qualsevol llar respecte als preus de les grans superfícies.
Si a això hi sumem la pobresa de temps de les famílies que enllacen jornades laborals maratonianes, el menjar ultraprocessat o el menjar brossa s'acaben imposant com l'opció més ràpida i barata. Al final, la biologia no enganya: la salut es deteriora molt més de pressa si vens d'un entorn sense recursos.
En resum, l'origen socioeconòmic i la xarxa de contactes continuen sent els factors que determinen la qualitat de vida, la salut i el futur d'una persona, blindant els privilegis d'uns pocs a costa de l'esforç de la majoria.
[*] Cal matissar que hi ha escoles concertades, públiques i, sobretot, privades que actuen com a autèntiques fàbriques d'elits i empresaris, però aquest és un debat complex que requereix una anàlisi pròpia.
[1] Des d'aquí demano que tots els joves, independentment de la seva situació, tinguin accés a activitats extraescolars de màxima qualitat.
[2] M'agradaria il·lustrar-ho amb un exemple concret, però és de caràcter massa personal i prefereixo no assenyalar ningú.
[2] M'agradaria il·lustrar-ho amb un exemple concret, però és de caràcter massa personal i prefereixo no assenyalar ningú.