El nivell eficient de l'educació universitària a Espanya
Més enllà del fet que certes universitats espanyoles han destrossat la poca bona imatge que tenia aquesta branca de la nostra societat (màsters falsos, sospites de regals acadèmics...), l'educació universitària espanyola és poc útil per al món eficient actual. O no?
Com a professor, he volgut millorar el nostre món fomentant la humanitat del nostre futur científic; és a dir, formant joves amb un esperit de superació, amb un esforç notable per crear un món millor... Però el que veig en els meus millors alumnes [1] i en tots els seus amics que acadèmicament són excel·lents i humanament insuperables és que, un cop arriben a Batxillerat, comencen a veure que alguna cosa no funciona, i esperen que la universitat els obri els ulls i els demostri que podran millorar-ho tot.
Però, després d'arribar a la universitat, què es troben?
En l'actualitat, la universitat són facultats amb dos tipus de docents: professors ineptes (com a tot arreu) que estan allà perquè van aconseguir la plaça en el seu moment, i ara és impossible fer-los fora. I professors saturats d'estrès: docents que volen fer bé la seva feina, però que no arriben a tot arreu. I tot plegat per culpa d'una manca flagrant de dotació de mitjans i avaluació del docent...
La universitat espanyola (com totes les branques educatives) és una de les menys dotades de fons econòmics públics. I què provoca això? Una fuga gran de talents. Què vull dir? Els alumnes que ens marxen a fer màsters a l'estranger, doctorats, investigació o, fins i tot, a treballar en un altre país, són, en molts casos, els millors [1] de la seva "classe". Això es deu al fet que la majoria de les universitats espanyoles no ofereixen uns plans pràctics atractius; tenen tan pocs mitjans que els professors han de continuar amb una avaluació pròpia del segle XIX, basant-se en exàmens teòrics i en una part pràctica on s'ha de recórrer excessivament a la imaginació.
I, reitero, aquí Espanya això passa en qualsevol àmbit de l'ensenyament.
Posem exemples concrets (el que més d'un exalumne m'ha citat de cada una de les carreres que indico):
- Arquitectura: En lloc de dissenyar maquetes reals (perquè són costoses), es depèn exclusivament del dibuix 3D, mentre que a les millors universitats del món es combinen totes dues disciplines. I això que tenim oficines i organismes oficials que requeririen de desenvolupaments de maquetes per visualitzar projectes o millores dels àmbits a treballar.
- Arqueologia: En lloc d'anar a fer excavacions i descobriments sobre el terreny, es limiten a mirar com es feia fa temps. I això tenint en compte que disposem de milers de jaciments per investigar, on els millors arqueòlegs del món pagarien per poder venir. De totes maneres, els estudiants amb un cert grau de coneixements (3r i 4t curs) haurien de poder fer pràctiques en aquests jaciments, perquè hi ha moltes restes per descobrir i molt pocs diners invertits per part d'organismes, ja siguin públics o privats.
- Enginyeria aeroespacial: En lloc de crear i experimentar..., s'imagina i s'explica teòricament el que es voldria fer, però res més. El motiu? No hi ha pressupost per crear artefactes de prova ni per fer simulacions físiques, i això que tenim els millors ordinadors per processar dades i fer simulacions de bigdata. Mirem que fan les empreses que volen arribar a la Lluna amb els coets de prova...
- Filologia clàssica: En lloc de fer recerca en arxius històrics, classificació i estudi de documents in situ o traduccions..., s'opta per memoritzar gramàtica i sintaxi per respondre un examen escrit, sense parlar les llengües que s'estan estudiant ni poder accedir a fons documentals, ja que molts són privats i la facultat no pot assumir el cost d'aquests accessos...
- Matemàtiques: Se segueix amb l'ensenyament clàssic (que és fonamental), però no s'inverteix en el foment del pensament lògic aplicat perquè requeriria una individualització total de l'alumne. Debat reflexiu sobre crear matemàtica des del pensament.
He decidit explicar-ho i deixar-ne constància perquè veig que persones increïbles, joves excel·lents que estic coneixent, volen marxar d'aquest país pel fet que la seva formació no estarà tan ben valorada si l'acaben aquí com si la completen a l'exterior...
[1] Defineixo "bon alumne" aquell que, simultàniament, obté excel·lents acadèmics, demostra una intel·ligència social i humana increïbles i, sobretot, està despert a la realitat social del seu entorn. N'he trobat molt pocs, d'aquests; potser un de cada cinquanta.