Un altre 11 de setembre
Novament, una part molt important del poble català celebrarà la Diada amb la mirada posada en la construcció d’una nova república.
Més enllà de si aquest any hi haurà més o menys gent als carrers de Barcelona, el que sembla evident és que existeix una majoria social que reclama canvis profunds.
També hi ha una part molt significativa de la ciutadania que qüestiona la monarquia actual i una altra que veu en una república independent una oportunitat per construir un model de país diferent.
En molts altres indrets del món, el que ha fet el poble català durant aquests anys hauria servit, com a mínim, per obrir una negociació política real sobre un referèndum. Però a Espanya la resposta ha estat una altra: judicialització, confrontació i repressió davant d’un moviment que, agradi més o menys, ha estat majoritàriament pacífic.
Catalunya, històricament, ha avançat sovint a partir del conflicte amb les estructures de poder establertes. Des dels primers comtats fins a les institucions modernes, hi ha hagut una voluntat constant de construir espais amb més drets, més autogovern i més capacitat de decisió col·lectiva.
Avui molts ciutadans tornen a percebre un incompliment persistent per part de l’Estat: econòmic, cultural, lingüístic i també democràtic. La sensació que les demandes d’una part important de la societat catalana no només no són escoltades, sinó directament ignorades o combatudes.
Mentrestant, a Europa creixen moviments d’extrema dreta que aprofiten el descontentament social i la manca de confiança en les institucions. I a Espanya, molts consideren que part d’aquest discurs reaccionari ja fa anys que s’ha normalitzat dins de determinades estructures polítiques i mediàtiques.
Per això, per a moltes persones, la defensa d’una república catalana no és només una qüestió identitària, sinó també una aposta per regenerar institucions, ampliar drets i construir una democràcia més moderna i transparent.
I és impossible parlar d’aquests anys sense mencionar el profund impacte emocional que va provocar l’empresonament preventiu dels dirigents independentistes. Independentment de la ideologia de cadascú, és legítim preguntar-se si aquella situació era proporcional i necessària. Privar de llibertat persones encara no condemnades és una decisió d’una enorme gravetat democràtica i humana.
Per això, més enllà de les banderes, potser el que ens falta és humanitzar més el debat. Escoltar més i castigar menys. Comprendre que darrere de moltes reivindicacions hi ha persones que simplement senten que l’Estat al qual pertanyen no les representa ni les tracta amb justícia.
I mentre això no canviï, continuarà havent-hi ciutadans que voldran marxar d’un sistema que perceben llunyà, rígid i incapaç d’oferir una resposta democràtica als conflictes polítics.
