Catalanisme i independentisme
A Catalunya fa molts anys que vivim una pugna política per decidir el futur del nostre poble [*]. Però cal remarcar que aquest debat no és un fenomen aïllat ni exclusivament català.
Arreu del món cada vegada més persones qüestionen si els sistemes polítics i econòmics actuals són realment eficients, justos i democràtics. I és precisament aquesta reflexió la que ha portat una part important de la societat catalana a imaginar Catalunya com un nou estat al món.
Ara bé, la pregunta que em formulo és:
Cal ser catalanista per ser independentista?
Amb tot el respecte i admiració pel catalanisme, la resposta és clara: no. No cal sentir-se catalanista per defensar la construcció d’una nova república. [**] La independència de Catalunya va molt més enllà d’un sentiment identitari o nacionalista.
Siguem autocrítics: Espanya arrossega un sistema polític hereu d’una dictadura, amb estructures i dinàmiques que encara avui mantenen una forta inèrcia autoritària. La monarquia imposada durant la Transició és, per a molts, una institució difícil de justificar en una democràcia moderna. I malgrat això, la por a plantejar un referèndum sobre el model d’estat fa que gran part dels grans partits espanyols evitin qualsevol debat real sobre aquesta qüestió.
I sense allargar-me massa, resumiré una idea que molts ciutadans comparteixen: els tres poders de l’Estat (legislatiu, judicial i executiu) acumulen dècades de dinàmiques poc transparents, portes giratòries i dependències polítiques que dificulten una regeneració profunda. Si esperem que aquests mateixos poders impulsin els grans canvis socials, ho tenim complicat.
Les pensions continuen en risc, la sanitat pateix un deteriorament constant, l’educació cada vegada és més desigual, la precarietat laboral s’estén i les oportunitats sovint no depenen del mèrit sinó dels contactes i privilegis.
Són aquests motius, entre molts d’altres, els que han portat moltes persones (catalanistes o no) a veure en la República catalana una oportunitat de començar de nou. Amb tots els riscos que això comportaria, evidentment, però també amb l’esperança de construir un estat més just, transparent i socialment responsable.
Per això, no, no cal ser catalanista. N’hi ha prou amb creure que el sistema actual necessita un canvi profund; amb voler un futur amb més esperança per als nostres fills; amb defensar institucions més netes i una societat menys desigual.
Ser independentista, per a molts, no és només una qüestió nacional. És admetre la decadència política i institucional de l’Estat espanyol; és denunciar els privilegis perpetus d’uns pocs; és exigir una democràcia més real i menys condicionada pels interessos de sempre.
Així doncs, visca la república. Sigui quina sigui aquesta[***]. Però el canvi és necessari, i el futur només es construeix si hi ha gent disposada a imaginar-lo i defensar-lo.
[*] Cal mencionar que aquesta desafecció (tal com va expressar el MHP José Montilla) es va intensificar arran de la sentència contra l’Estatut de Catalunya, aprovat pel Parlament, negociat amb el govern espanyol i ratificat en referèndum pel poble català.
[**] Em veig amb la necessitat moral de remarcar que ser catalanista és del tot respectable. El sentiment de catalanitat ha estat històricament inclusiu, cultural i pacífic. És una herència històrica que mereix ser preservada, fins i tot per aquells que no se’n senten part directa, perquè forma part de la història i la identitat col·lectiva del territori. El terme “català” apareix documentat a finals del primer mil·lenni, i la tradició pactista catalana és una de les més antigues d’Europa. Tal com recordava Pau Casals, Catalunya ha estat terra de diàleg, parlamentarisme i voluntat de pau des de fa segles.
[***] De fet, una part important de la societat espanyola també ha expressat reiteradament el desig de poder decidir en referèndum entre monarquia o república. Tot i això, aquesta possibilitat ha estat sistemàticament bloquejada pels grans partits ?constitucionalistes?, precisament aquells que més s’han beneficiat del model institucional actual i de les seves dinàmiques de poder.