No puc morir
Si hi ha una cosa que tots haurem de fer algun dia[1], si més no fins ara, és morir. Ja ho deia el gran Groucho Marx:
“Viuré per sempre o moriré en l’intent”
I, tanmateix, una realitat tan inevitable com la mort continua convertida, massa sovint, en un negoci. Durant anys, el món funerari ha estat poc transparent i amb costos desorbitats per a moltes famílies. Només en els últims temps alguns ajuntaments han començat a impulsar serveis funeraris més assequibles.
Aquesta reflexió va molt més enllà: morir dignament no hauria de ser també un dret bàsic?
Perquè, al cap i a la fi, què passa amb aquelles persones que no tenen recursos? Hem d’assumir que només pots morir-te “bé” si abans has pogut estalviar prou diners per pagar un enterrament?
Sincerament, crec, que encara queda molt per avançar en aquest camp. I, segons el meu punt de vista, els impostos que paguem haurien de garantir uns serveis funeraris mínims: un taüt senzill, una sepultura digna o una cremació bàsica. No parlo de luxes ni de grans cerimònies, sinó del mínim imprescindible perquè qualsevol persona pugui tenir un final digne sense convertir-se en una càrrega econòmica per a la família.
Alguns diran que existeix l’opció gratuïta de donar el cos a la ciència (i consti que jo mateix hi estic a favor i soc donant), però una societat democràtica no hauria de portar ningú a sentir-se obligat a prendre aquesta decisió per motius econòmics.
També crec que el debat sobre la donació d’òrgans és necessari i profund, però això mereixeria una reflexió pròpia. El que sí que considero evident és que un enterrament senzill i digne hauria d’estar cobert públicament.
Hem de pensar com se sent una família quan perd algú estimat i, enmig del dol, descobreix que ni tan sols pot assumir les despeses mínimes del funeral. Famílies que es veuen obligades a endeutar-se o a prendre decisions que potser van en contra de les conviccions del difunt només perquè no hi ha diners suficients. Posar-se a la pell d’aquestes persones hauria de ser suficient per entendre que aquesta situació és profundament injusta.
I encara resulta més difícil d’entendre quan serveis funeraris essencials han arribat a tenir un IVA equivalent al de molts béns considerats no essencials.
Evidentment, hi ha serveis complementaris que poden tenir un cost superior, però els serveis mínims haurien de tenir una fiscalitat reduïda o, directament, formar part d’una cobertura pública garantida.
Perquè una societat digna no pot permetre que la pobresa també condicioni el dret a morir amb dignitat.
http://www.ccma.cat/324/enterraments-mes-barats-a-barcelona-mentre-es-construeix-el-tanatori-municipal/noticia/2834417/
https://elpais.com/elpais/2012/07/16/opinion/1342443777_212778.html