Captaires
Fa un temps m’he adonat que m’he convertit en una d’aquelles persones que passen pel carrer i prefereixen no donar ajuda econòmica directament als captaires. Els motius són diversos, i els exposaré breument al final d’aquesta entrada.
Però el que realment vull plantejar és una altra reflexió: la necessitat d’impulsar molt més l’acompanyament i el guiatge a les persones que necessiten ajuda.
Ningú hauria d’haver de viure en la situació d’haver de demanar al carrer.
A totes les ciutats existeixen entitats, associacions i recursos socials destinats a oferir suport mínim a aquestes persones. Ara bé, això em fa preguntar: els captaires coneixen aquests recursos? No hi volen anar? O potser els recursos existents són insuficients?
I aquesta última opció és, sincerament, la que més em preocupa.
Com a ciutadans, no podem saber quin ús (bo o dolent) es farà dels diners que donem. Per això crec que hauria de ser l’administració qui assumís un paper més actiu: orientar aquestes persones, estudiar-ne la situació i garantir-los allò que sigui imprescindible per poder sortir endavant.
Arran d’aquesta reflexió vaig pensar en els agents cívics que sovint veiem pels carrers, informant i ajudant la ciutadania. Per què no poden també informar les persones que demanen al carrer dels recursos socials disponibles? Per què no poden orientar-les cap a les institucions o associacions que les poden ajudar realment?
I ara ve l'excusa: Tots tenim experiències que ens han fet desconfiar a l’hora de donar diners. A mi també m’ha passat. Fa poc, un noi que ven calendaris amb l’excusa que no tenia feina (i a qui havia ajudat econòmicament) el vaig veure gastar-se els diners directament a les màquines escurabutxaques. Recordo una noia que sol demanar pel carrer Major de Lleida. Un dia vaig veure com insultava un noi que li volia oferir mig entrepà del que s’estava menjant. Un altre ens va arribar a tirar un “mal de ojo” a uns amics i a mi perquè no els volíem comprar romaní beneït.
Són exemples de situacions com aquestes les que duen moltes persones, com jo mateix, a sentir desconfiança a l’hora de donar diners directament. I és precisament per això que crec que l’administració hauria d’afrontar aquest tema amb més eficàcia i sensibilitat. Estic convençut que la majoria voldríem que aquestes persones tinguessin un present i un futur molt millors. Per tant, per què no reforçar aquesta ajuda des dels nostres impostos i serveis públics?
Reitero que, des de la nostra posició de ciutadans, és molt difícil saber quin ús es farà dels diners que donem. Sobretot perquè moltes persones d'aquest "col·lectiu" han caigut en dinàmiques que els fa difícil fer bon ús dels mitjans obtinguts. Per tant, com a humans, hem d'ajudar-los de forma veraç, guiant-los per sortir d'aquest atzucac en el que estan i no només donant-los almoina per fer-nos sentir millor...
http://cadenaser.com/emisora/2014/08/18/radio_barcelona/1408315452_850215.html
https://elpais.com/ccaa/2015/01/11/paisvasco/1420976317_891383.html