Les sangoneres
Si hi ha res que sembla comú a gairebé totes les empreses (grans o petites, públiques o privades) és l’existència de determinats perfils de treballadors. I avui m’agradaria parlar d’un en concret: les que jo anomeno “sangoneres”.
Anomeno sangoneres aquells companys de feina o caps que, d’una manera més o menys subtil, xuclen els mèrits dels altres en benefici propi. Aquelles persones que fan seus els èxits d’un equip, que es pengen medalles guanyades per altres o que saben situar-se en el lloc adequat perquè sembli que han contribuït molt més del que realment han fet.
Segurament, tots tenim al cap alguna imatge (més o menys definida) d’algú així.
L’altre dia, en una petita botiga de comerç de proximitat, lluny d’on jo m’esperava trobar una situació tan evident, vaig veure aquest comportament amb tota la seva esplendor.
M’estava atenent una noia jove que, durant una bona estona, em va assessorar molt bé i va mostrar interès real per què jo necessitava. Em va explicar opcions, va respondre dubtes i em va atendre amb professionalitat. De sobte, va aparèixer una altra treballadora, que fins aleshores havia estat asseguda darrere el taulell mirant el mòbil, i va dir: “Ja li cobro jo!”.
Fins aquí, encara podríem pensar que simplement tenien les tasques repartides així.
Però al cap de poc va entrar qui després vaig entendre que era la mestressa del local. Amb veu baixa, li va preguntar a aquesta segona treballadora: “Què t'ha semblat la nova noia? Treballa bé?”. La resposta em va deixar glaçat: “No ha fet res en tot el matí...”. Reconec que em vaig indignar profundament, però no tenia prou informació de tota la jornada laboral per poder-m'hi posicionar.
Sé que situacions com aquesta no sempre són tan visibles ni tan descarades, però existeixen. I crec sincerament que qualsevol responsable d’una empresa té l’obligació de detectar aquests comportaments, evitar-los i, sobretot, corregir-los. I utilitzo expressament el verb “corregir”, perquè moltes vegades potser no hi ha mala fe absoluta, sinó una manera tòxica d’entendre la competitivitat o el reconeixement laboral.
Perquè crema molt veure que dediques temps, energia i esforç a fer bé la feina (o fins i tot a fer més del que et toca) i que, al final, el mèrit acabi atribuït a algú altre.
I aleshores em pregunto: què podem fer nosaltres davant d’això?
Fer-ho visible.
I això és el que vaig acabar fent. Vaig tornar a la botiga amb una excusa qualsevol i vaig aprofitar per comentar a la mestressa que la primera noia m’havia atès molt bé, m’havia assessorat amb paciència i havia estat qui realment m’havia ajudat; mentre que la segona, que pràcticament només m’havia cobrat, havia tingut un paper molt menor. També vaig aprofitar per preguntar un dubte pendent sobre el producte.
La mestressa va mirar de reüll la treballadora i em va resoldre el tema.
Potser ho hauria hagut de dir en aquell mateix moment. Segurament. Però ho vaig saber fer després, i crec que també era necessari.
Perquè sí, els responsables tenen l’obligació de vigilar aquestes injustícies. Però nosaltres també tenim el dret (i fins a cert punt la responsabilitat) de no normalitzar-les. Al cap i a la fi, tots som o podem ser treballadors, i ningú mereix veure com el seu esforç desapareix mentre algú altre se n’emporta el reconeixement.
Per això, davant d’aquestes situacions, potser el pitjor que podem fer és quedar-nos callats.
