Alzheimer, no t'ho enduràs tot!

L'alzheimer és una de les malalties més dures que existeixen. No només veus com una persona que estimes va marxant a poc a poc, sinó que, a més, arriba un moment en què no et reconeix, i tu pràcticament no pots fer res per impedir-ho.

Però hi ha una connexió que aquesta malaltia té moltes dificultats per endur-se: les connexions emocionals, els sentiments, allò que ens fa realment humans.

Fa poc més d’un any, una persona que estimo, estimaré i que sempre serà un referent d’humilitat i bondat per a mi, va marxar per culpa de l'alzheimer. Però mai va deixar de fer-me saber que m’estimava. Tant se valia que no recordés el meu nom, que em digués d’una altra manera o que, aparentment, no sabés qui era jo. Ella sabia que m’estimava, i m’ho demostrava agafant-me les mans, acariciant-me, abraçant-me o rient quan jo no parava de fer-li petons, galta amb galta.

Recordaré sempre l’última conversa que vaig tenir amb ella. Érem separats per més de 200 km, però en aquella simple trucada vaig notar com la força de l’amor era capaç de plantar cara a la malaltia. Durant uns instants em va reconèixer, va dir el meu nom, vam riure i vam recordar moments passats. Crec que, sense voler-ho, aquella va ser la nostra manera de dir-nos adeu.

Bé, no exactament un adeu. Perquè ella sempre continuarà dins meu i dins de totes les persones a qui va regalar tant amor. La malaltia es pot endur records, noms i moments, però mai podrà esborrar el que una persona ha estat ni tot el que ha fet sentir als altres.

I, per acabar, només queda continuar lluitant contra aquestes malalties. Hem de continuar avançant per fer desaparèixer el dolor, qualsevol dolor, tant el físic com l’emocional.

Imatge pública de https://pixabay.com/en/dementia-alzheimer-s-age-puzzle-3268560/

---