El càstig al càstig
Vivim en un moment en què el mot “càstig” sembla estar mal vist. Si mirem el diccionari de l’Institut d'Estudis Catalans, defineix càstig com: “Pena imposada a algú per corregir-lo o per al manteniment de la disciplina”.
Per corregir-lo. No pas per humiliar-lo, menysprear-lo o apartar-lo.
Com hem arribat al punt que a l’escola gairebé no es pot parlar de càstig quan un alumne incompleix les normes establertes? I no parlo d’un centre concret, sinó d’una tendència general del sistema educatiu. Fins i tot molts pares tenen dificultats a l’hora de dir que castiguen els seus fills, com si qualsevol conseqüència negativa fos automàticament perjudicial.
I jo no estic defensant els càstigs tradicionals perquè sí, ni dient que els actuals siguin els adequats. Expulsar alumnes, per exemple, sovint no resol res i en alguns casos fins i tot agreuja el problema. En altres centres es fan mesures com recollir brossa o netejar espais, però tampoc crec que aquesta sigui la resposta adequada per a tots els conflictes. I encara menys aquelles situacions en què simplement s’aïlla un adolescent en una aula sense cap mena d’acompanyament, esperant que “reflexioni” per art de màgia.
El problema, per tant, no és l’existència del càstig en si, sinó quin tipus de conseqüència educativa plantegem.
No seria millor que alumnes especialment inquiets poguessin fer activitats de relaxació o aprendre tècniques d’autocontrol? No tindria més sentit que aquells que embruten o fan malbé espais entenguessin el cost real (no només econòmic) del que han fet i participessin en activitats de reparació o servei a la comunitat? No seria més útil que un alumne que trenca material hagués d’aprendre a reparar-lo en un taller supervisat per un adult? O que aquell alumne que interromp constantment la classe hagués de dedicar un temps a llegir, reflexionar i demostrar que és capaç de concentrar-se i respectar un espai de treball?
Probablement molta gent estaria d’acord que aquestes mesures són més educatives i més útils que moltes de les que es fan actualment. Però aleshores apareix el problema de sempre: els recursos.
No hi ha prou personal, no hi ha diners, no hi ha temps, no hi ha espais, o es considera que aquestes funcions corresponen exclusivament a les famílies. Les excuses són múltiples i algunes, segurament, tenen part de veritat.
Però la pregunta és una altra: l’educació ha de funcionar amb criteris de rendibilitat econòmica immediata? Jo crec que no. Crec que l’educació hauria de valorar-se sobretot per la seva eficàcia social i pel retorn que genera a llarg termini.
Perquè educar no consisteix només a transmetre continguts; també consisteix a ajudar les persones a conviure, entendre les conseqüències dels seus actes i aprendre a corregir-los.
