Nous mètodes educatius

Abans de res, vull remarcar que amb aquest escrit no represento ningú i que sé perfectament que molta gent no hi estarà d’acord. Tot i això, crec necessari pronunciar-me sobre la nova tendència que s’està generant dins dels sistemes educatius.

Estic cansat d’escoltar determinats sectors de l’educació afirmar que el millor mètode és únicament el seu. Cada escola, institució o corrent pedagògic defensa que el seu model és el correcte i, sovint, que és gairebé l’únic capaç de preparar adequadament els alumnes per al futur.

Uns defensen el treball cooperatiu, d’altres el treball per projectes, alguns l’educació diferenciada, la classe invertida, el mètode Montessori… I, en canvi, també hi ha qui continua defensant el tan menyspreat model clàssic d’ensenyament magistral.

Però la realitat és que, en qualsevol àmbit humà, mai ha existit una única fórmula vàlida per a tothom. I l’educació tampoc n’hauria de ser una excepció.

La millor escola del futur no serà la que utilitzi exclusivament un sol mètode, sinó la que sigui capaç d’entendre que cada alumne aprèn de manera diferent. Tots aquests mètodes poden ser útils i positius, però només si s’adapten realment a les necessitats de l’alumne en qüestió.

Hi ha estudiants que funcionen bé pràcticament amb qualsevol metodologia, i sovint són aquests casos els que es fan servir per justificar l’èxit d’un projecte educatiu concret. Però la veritable dificultat apareix amb aquells alumnes que no encaixen fàcilment en un model determinat. I la realitat és que cap sistema ha aconseguit eliminar completament el fracàs escolar; o, si més no, no sense maquillar-lo d’alguna manera.

No només vivim en l’era dels nous productes i de la innovació constant; també vivim en una societat on cada vegada es valora més la capacitat d’escollir. Per això crec que l’alumne hauria de tenir més marge per descobrir quina manera d’aprendre li funciona millor. Hi haurà matèries que entendrà millor treballant per projectes i d’altres que necessitaran més estructura, explicació directa o assimilació progressiva de coneixements.

Ara bé, aquesta llibertat no significa abandonar l’alumne a la seva sort. Precisament aquí és on entren en joc els professionals de l’educació i les famílies: orientar, estimular i ajudar cada alumne a trobar el camí que més el beneficia. I dic “professionals” perquè, sincerament, tinc la sensació que cada vegada s’escolta menys l’experiència dels docents i pesa més la necessitat de semblar modern, innovador o diferent, sense preguntar-se prou si aquell mètode és realment el millor per a tots els alumnes.

També hem de ser realistes: hi ha alumnes que tiraran endavant amb qualsevol metodologia perquè tenen autonomia, capacitat d’organització o motivació pròpia. Però també n’hi ha molts altres que necessiten una guia constant, estímuls continus i una empenta reiterada per continuar avançant, especialment durant l’adolescència; i segurament no assoliran els mateixos màxims que els primers, però serà el seu màxim.

Per això crec que el debat educatiu no hauria de centrar-se tant en trobar “el mètode perfecte”, sinó en tenir prou recursos i professionals per adaptar-se millor a cada alumne. Cal més inversió, més orientació individualitzada i menys guerres absurdes entre metodologies.

I sobretot, el que no cal és aquesta crítica constant entre escoles i models educatius, com si educar fos una competició ideològica en lloc d’una responsabilitat compartida.