Les polítiques del PP
El Partit Popular mai m’ha semblat un partit especialment predisposat al diàleg i, en conseqüència, crec que això dificulta enormement qualsevol intent real d’arribar a acords polítics amplis. Per aquest motiu, em costa confiar que el conflicte entre el govern espanyol i la Generalitat de Catalunya pugui trobar una solució estable mentre el PP continuï governant o condicionant fortament la política estatal.
Només cal recordar algunes etapes de govern amb majoria absoluta del PP, on moltes reformes importants es van aprovar sense consens amb la resta de forces polítiques ni amb una part significativa de la societat. Exemples com la reforma laboral o la LOMCE van generar una oposició molt àmplia i, malgrat això, es van tirar endavant igualment gràcies a la majoria parlamentària.
Fins i tot em ve al cap el cas de la guerra de l’Iraq. Molta gent recordarà aquelles mobilitzacions massives sota el lema “No a la guerra”, amb una part molt important de la població espanyola mostrant-se clarament en contra de la participació d’Espanya en aquell conflicte. Tot i això, el govern de l’època va mantenir la seva decisió. Aquell moment va deixar la sensació, en una part de la ciutadania, que disposar d’una majoria absoluta significava poder governar sense necessitat de buscar grans consensos socials.
Per això, sincerament, també em costa imaginar que des d’aquest tipus de plantejament polític es pugui acceptar amb facilitat la idea de consultar o negociar segons quines qüestions territorials amb la resta de l’Estat.
Històricament, tinc la sensació que quan el PP ha governat amb majories àmplies, el marge per al pacte i el diàleg polític s’ha reduït considerablement. I, si a això hi afegim la debilitat que en alguns moments ha tingut el PSOE, és comprensible pensar que determinats equilibris polítics acabin afavorint governs encara més forts del bloc conservador, possiblement amb el suport de Ciutadans.
Ara bé, tampoc crec que sigui just carregar la responsabilitat sobre tots els votants del PP. És evident que la realitat social, econòmica i territorial d’algunes zones d’Espanya és molt diferent de la que es viu a Catalunya, i això fa que moltes persones percebin els problemes polítics des d’una perspectiva completament distinta.
