Fer "l'agost" costi el que costi

Fa pocs dies que ha començat la temporada d’estiu. Una època en què molts comerços i locals esperen fer “l’agost”. I, un any més, tornen també certes pràctiques laborals que massa sovint s’acaben normalitzant: empresaris que concentren tota l’activitat durant l’estiu i assumeixen que, si durant aquests mesos es treballa sense límits, “ja toca” i per tant no hi ha d'haver queixes...

És lamentable que, tot i que constantment se’ns parla de recuperació econòmica, encara hi hagi persones treballant més de 70 hores setmanals, sense dies de descans i cobrant només el salari base. Situacions així no haurien de considerar-se normals en cap societat que es defineixi com a avançada.

També és preocupant veure com alguns empresaris continuen aprofitant-se de la necessitat laboral de molta gent, especialment dels joves i dels treballadors temporals. I encara resulta més contradictori quan això passa en municipis que es presenten com a progressistes i socialment compromesos, sovint amb una administració que mira cap a una altra banda. Fins i tot hi ha casos de càrrecs públics o persones vinculades a la política local que mantenen aquestes mateixes pràctiques en els seus negocis.

Això no és nou. Ja passava quan jo era jove: treballar tota la setmana, sense descans, per sous molt baixos. I mentrestant, veure com alguns propietaris acumulaven patrimoni i arribaven a una edat en què podien viure de rendes després d’anys basats, en part, en l’esforç dels altres.