“Lorca érem i serem tots”
Després d’una guerra d’ideals cruel, injusta i sagnant, un dia com avui, el 18 d’agost de 1936, va ser assassinat Federico García Lorca, un dels millors poetes, dramaturgs i prosistes del segle XX en llengua castellana.
El van matar aquells que defensaven ideals profundament antidemocràtics; ideals que, a diferència del que va passar en molts altres països europeus, van acabar imposant-se a Espanya després de la guerra i van condemnar el país a dècades d’aïllament polític, cultural i social respecte de les democràcies modernes.
El seu assassinat (com el de tantes altres persones) va ser una desgràcia col·lectiva. I pensar-hi encara fa mal, perquè sovint tinc la sensació que, en alguns aspectes, la nostra societat no ha canviat tant com voldríem. Continuem jutjant persones per les seves idees, per la seva manera de viure, per la seva orientació sexual o pel seu pensament polític.
Encara avui hi ha qui és apartat d’una feina no per manca de capacitat, sinó perquè no pensa igual que qui mana. Encara avui molts espais de poder continuen ocupats pels mateixos cercles socials i econòmics privilegiats. I massa vegades les lleis semblen protegir més els interessos particulars dels poderosos que no pas les necessitats reals de la ciutadania.
Durant molts anys s’ha repetit que la Transició espanyola va ser modèlica. Però aquesta afirmació mereix, com a mínim, una reflexió crítica. La Transició va permetre avenços importants i va evitar nous enfrontaments, però també va deixar intactes moltes estructures de poder heretades del franquisme.
Moltes persones vinculades al règim anterior van continuar ocupant llocs de decisió política, econòmica i institucional.
Per això, crec que la democratització profunda d’Espanya encara és un procés inacabat. Vivim sota una Constitució que gran part de la població actual no va votar. Vivim amb institucions que, sovint, arrosseguen inèrcies d’un passat autoritari. I encara hi ha sectors que relativitzen, justifiquen o fins i tot blanquegen les atrocitats del franquisme i el cop d’estat que va desencadenar la Guerra Civil.
També és significatiu que durant molts anys s’hagi parlat tan poc de víctimes com Lorca. El silenci no és casual: recordar aquestes morts obliga a mirar de cara una part incòmoda de la nostra història.
Per això és tan important que les noves generacions coneguin què va passar realment. No per alimentar odi ni divisió, sinó precisament per defensar la democràcia, la llibertat i els drets humans. Els joves han d’entendre que la democràcia no és només votar; és també qüestionar les injustícies, defensar la pluralitat i impedir que la por o la intolerància tornin a imposar-se.
L’assassinat de Lorca no només va acabar amb la vida d’un gran escriptor. També simbolitza el silenci imposat a tota una generació de persones que pensaven diferent, estimaven diferent o simplement defensaven una Espanya més oberta i plural.
I, malgrat tot, la seva veu encara continua viva.
Les seves paraules segueixen interpel·lant-nos:
“Jo sóc espanyol integral i em seria impossible viure fora dels meus límits geogràfics; però odio al que és espanyol per ser espanyol només, jo sóc germà de tots i execro a l'home que se sacrifica per una idea nacionalista, abstracta, pel sol fet que estima la seva pàtria amb una bena als ulls.[...] El xinès bo està més prop de mi que l'espanyol dolent. Canto a Espanya i la sento fins a la medul•la, però abans que això sóc home del món i germà de tots. Per descomptat no crec en la frontera política.”
Potser el millor homenatge que podem fer a Lorca és continuar defensant una societat més justa, més lliure i més democràtica. Una societat on ningú sigui perseguit pel que pensa, pel que és o per la manera com decideix viure.
