92 anys de sofriment
92 anys té la meva àvia, però tot el que diré és extensible a moltes de les persones grans que han construït el nostre present.
La vida hauria d’acabar-se bé. Ningú hauria d’arribar al punt d’haver de lluitar entre continuar sobrevivint o voler descansar per deixar de patir.
La vellesa no hauria de convertir-se en anys esclavitzats a un llit, immòbil, amb l’única companyia del dolor. Tampoc hauria d’acabar-se amb el silenci imposat per la malaltia: perdre la parla, l’oïda o la vista fins a quedar aïllat del món. La vida hauria d’acabar-se amb dignitat i, si pot ser, amb un somriure.
Vivim més anys, però no sempre vivim millor.
I aquesta realitat no només afecta qui pateix la malaltia, sinó també les persones que en tenen cura. Moltes famílies no poden assumir el cost d’una residència o d’un cuidador professional i es veuen obligades a compaginar feina, família i atenció constant a una persona dependent.
L’Estat sovint deixa desemparada aquesta generació. Persones que van sobreviure a la Guerra Civil, que van passar gana, privacions i tota una vida de sacrificis per tirar endavant els seus fills, acaben afrontant el tram final de la seva vida amb patiment i amb ajudes insuficients. I, al mateix temps, els familiars cuidadors també queden abandonats a una càrrega física, emocional i econòmica enorme.
Sembla que envellir amb dignitat s’hagi convertit en un privilegi reservat a qui té molts recursos econòmics. La resta sovint només poden intentar resistir entre dolor, cansament i la sensació que viure s’ha convertit simplement en sobreviure.
És trist arribar als 92 anys després d’una vida sencera de lluita i sacrifici, i que el balanç final acabi resumint-se en una frase tan dura com: “He patit massa.”
Iaia Teresina netejant roba a un safareig
(Teresina Martí Vega)