“Una, grande y libre?” (Espanya, surt de l’armari)

No acabo d’entendre alguns dels meus “veïns”. I no ho dic amb menyspreu, sinó amb perplexitat. Perquè ningú no em regala res: ningú no em paga el sou, ni em compra el cotxe, ni em resol els problemes quotidians. I, tanmateix, sembla que encara hi ha qui considera ofensiu parlar de desequilibris econòmics evidents dins l’Estat espanyol.

No, no m’he tornat boig. El que intento entendre és per què resulta tan difícil acceptar que hi ha territoris que aporten molt més del que reben, i que aquest debat (perfectament legítim en qualsevol estat descentralitzat) aquí es converteix immediatament en un tabú o en una acusació d’insolidaritat.

Catalunya, com altres territoris amb una gran capacitat econòmica, contribueix de manera important al conjunt de l’Estat. Això, en si mateix, no és cap problema: redistribuir recursos és normal en qualsevol sistema modern (basos comunicants). El debat real és un altre: fins a quin punt aquesta redistribució és equilibrada, transparent i justa? I sobretot: per què parlar-ne genera tanta incomoditat?

Tampoc entenc com encara avui es poden sentir declaracions públiques de menyspreu cap a la llengua catalana sense que això provoqui un escàndol proporcional. En canvi, qualsevol intent de protegir o impulsar el català és sovint presentat com un atac al castellà. Quin sentit té aquesta contradicció? Des de quan defensar una llengua minoritzada implica perseguir-ne una altra que és parlada per centenars de milions de persones arreu del món?

El problema no és el castellà. El problema és la incapacitat d’alguns sectors d’entendre la pluralitat cultural i lingüística de l’Estat com una riquesa i no com una amenaça.

I aquí és on apareix la gran contradicció espanyola: es critica constantment qualsevol expressió de nacionalisme perifèric, però gairebé mai es qüestiona el nacionalisme espanyol més centralista. Aquell que continua imaginant Espanya com una realitat homogènia, única i indivisible; una Espanya que sovint prefereix uniformitzar abans que comprendre.

Però la realitat és tossuda. Espanya no és culturalment uniforme, ni lingüísticament única, ni emocionalment simple. És un estat format per sensibilitats, històries i identitats diverses. I negar aquesta realitat no la fa desaparèixer; només incrementa la distància entre institucions i ciutadania.

Potser el gran problema és que encara hi ha sectors als quals la democràcia plural els incomoda. Perquè la pluralitat obliga a escoltar, a pactar i a acceptar que no tothom sent el país de la mateixa manera. És molt més fàcil alimentar relats simples, crear enemics interns o convertir qualsevol reivindicació en una amenaça.

I mentrestant, el debat real queda enterrat: com construïm un estat on les diferències no siguin motiu de confrontació sinó de respecte mutu? Com podem demanar convivència mentre una part important de la població percep menyspreu cultural, desequilibris econòmics o falta de reconeixement?

Potser ha arribat l’hora que Espanya “surti de l’armari” i accepti, sense por, el que realment és: un estat plural. Perquè només des d’aquest reconeixement honest es pot construir una convivència madura, lliure i democràtica.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Lemes_del_franquisme

«¡Una, Grande y Libre!» va ser un dels lemes del franquisme per trivialitzar el nacionalisme excloent d'Espanya i poder manipular amb aquest pretext tota la societat