Optimisme perdut
L’únic objectiu essencial de qualsevol ésser viu és sobreviure. I és precisament aquest instint, i no cap altre, el que ens porta a fixar-nos més en els perills que en les oportunitats, més en els adjectius negatius que en els positius. És també aquest mecanisme el que fa que les males notícies ocupin titulars mentre les bones passen gairebé desapercebudes.
Una prova evident d’això és la situació econòmica i social que vivim des de fa anys. La crisi ha convertit moltes persones en éssers temorosos, espantats davant d’un demà incert que sovint imaginen encara pitjor que el present. Però la realitat històrica ens mostra una altra cosa: malgrat les caigudes, les guerres, les pandèmies i les injustícies, la humanitat ha continuat avançant. El futur no és necessàriament perfecte, però la vida tendeix constantment a adaptar-se, evolucionar i superar les adversitats.
No és la fi del món, ni tampoc la fi de la vida. Potser sí que és la fi d’una determinada manera de viure per a alguns; per aquells que durant massa temps han viscut “a cuerpo de rey” a costa de l’esforç col·lectiu. Han jugat amb els nostres ingressos, amb les nostres feines i, en definitiva, amb els recursos que permeten una vida digna. Han convertit l’ambició desmesurada en model d’èxit i han posat el benefici immediat per davant del benestar comú. I és que ja ho diu la dita: “de porc i de senyor se n’ha de venir de mena”.
Però no ens deixem arrossegar pel pessimisme. La nostra vida continua, i continua plena de possibilitats. No permetem que la ineptitud, l’egoisme o el narcisisme d’uns quants ens robin la capacitat de gaudir, de créixer i de construir quelcom millor. El descontentament permanent només paralitza; l’esperança crítica, en canvi, transforma.
Ara bé, optimisme no vol dir resignació. No podem renunciar a la justícia. Una societat sana necessita una justícia real, on tothom sigui igual davant la llei i on el frau, la corrupció i l’abús de poder tinguin conseqüències proporcionals. Massa sovint hem convertit la impunitat en costum i hem acabat admirant qui actua amb egoisme disfressat d’astúcia.
Lluitem, doncs, per una societat més justa i més honesta. Però fem-ho sense perdre de vista una idea essencial: la vida, malgrat tot, continua avançant. I precisament perquè continua avançant, encara hi ha motius per mantenir l’esperança.
