La soledat rebutjada

Allà estava, veient com el meu futur no tenia més sentit que el de Belen Estevan com guanyadora d’algun Nobel. Dient que sí a paraules vanes que només tenen sentit en un conjunt buit de orelles taponades que només senten el ressò de la seva veu. Escoltant atentament el meu paper i veien que la disfressa involuntària s’ha  enganxat a mi sense possibilitats de desempallegar-me de ella i pretenent que en el intent no em faci mal.

Allà estava, esperant el moment de poder marxar, de poder dir que no és el que vull, de demostrar que no podré aguantar-ho molt més temps. Les meves paraules tot i contundents i clares eren dissimulades per una feina que des del punt de vista d’ells és el que ha de ser. Un muntatge que tot i ser atractiu en el present més palpable, enganya a la vista i els sentits com una fragància dolça i una càlida forma, enreda amb la seva veritat com la cerbera enganya al seu depredador.

D’allà vaig sortir, vaig dirigir-me amb pas indecís cap a casa. Rumiant en tot moment en el futur més present. És presentava en tots moments el meu desig i la meva veritat. Una veritat i un desig idèntic a la realitat però totalment diferent a la veritat. La lògica oprimia la voluntat de fer el que dictava els sentiments. La consciencia m’obligava a seguir el camí sense preocupar-me del passat.

Allà vaig arribar, a casa, una casa amb la companyia absurda de mi mateix. Una companyia inexistent, una companyia contraria de tot allò que vull. Una companyia de soledat coaccionada per un passat més cert del que és el futur. Una soledat rebutjada milers de cops pel meu subconscient però ben amada per les obligacions morals, lògiques i humanes que fan que segueixi endavant amb pas ferm i sense dubtes.

De cop allà va sorgir, la raó de tot el que faig i de tot el que sóc. El motiu de rebutjar la solitud. El pretext per tenir un dia més pel que lluitar. Allà estava…