La soledat rebutjada
Allà estava, observant com el meu futur semblava tenir tan poc sentit com veure la Belén Esteban recollint un Premi Nobel. Assentint davant paraules buides, frases que només troben significat dins d’un conjunt d’orelles tancades que únicament escolten el ressò de la seva pròpia veu. Escoltant atentament el paper que m’havia tocat interpretar i adonant-me que aquella disfressa involuntària s’havia enganxat a mi sense donar-me cap possibilitat real de desempallegar-me’n… i intentant, almenys, que l’esforç de fer-ho no em destrossés per dins.
Allà estava, esperant el moment de poder marxar, de poder dir en veu alta que allò no era el que volia, que no podria suportar-ho gaire més temps. Les meves paraules, tot i ser clares i contundents, quedaven dissoltes dins d’una feina que, des del seu punt de vista, era exactament el que havia de ser. Un muntatge que, encara que atractiu en la superfície més immediata, enganyava els sentits com una fragància massa dolça: agradable al principi, asfixiant al cap d’una estona. Una realitat disfressada de veritat.
D’allà vaig sortir i vaig encaminar-me cap a casa amb un pas indecís. Rumiava constantment en aquell futur tan immediat que ja semblava present. Tornaven una vegada i una altra els meus desitjos i les meves veritats. Una veritat que s’assemblava tant a la realitat que gairebé s’hi confonia, però que alhora n’era completament diferent. La lògica ofegava allò que em dictaven els sentiments. La consciència m’obligava a continuar avançant sense mirar enrere, sense concedir-me el dret de quedar-me atrapat en el passat.
Allà vaig arribar: a casa. Una casa ocupada només per la companyia absurda de mi mateix. Una companyia que, en realitat, era absència. Una companyia oposada a tot allò que anhelava. Una soledat construïda a partir d’un passat que semblava més tangible que qualsevol futur possible. Una soledat rebutjada milers de vegades pel meu subconscient, però acceptada per totes aquelles obligacions morals, lògiques i humanes que m’empenyien a continuar caminant amb aparent fermesa, encara que per dins dubtés de tot.
I, de sobte, allà va aparèixer. La raó de tot el que faig i de tot el que soc. El motiu pel qual em nego a abraçar definitivament la solitud. El pretext necessari per tenir un dia més pel qual continuar lluitant.
Allà estava…
Imatge de Montserrat (16/08/2011), caminades de reflexió