Què t'ha passat poble?
Què t'ha passat poble? Recordo anys endarrera que no eres tan dòcil i callat, tan manejable i amansit.
Recordo que lluitaves de forma incansable per fer sentir la teva veu, una veu poètica que ressonava arreu.
Ara restes mut i quiet davant els constants assetjaments que sofreixes de qui en públic diu que només vol el teu bé.
És que jo, poble, he canviat i m'he convertit en rebel? És que sóc jo qui s'ha posat al costat d'un extrem?
Deixem negar-t'ho, perquè encara recordo els cops que vam sortir junts al carrer foren per casos com els presents.
Deixem recordar-te, encara més, que quan eres energètic, jove i dinàmic, m'impulsaves a dir que tot era millorable.
Què t'ha passat poble? No veus el sistema caduc i autoritari que et menysté i t'oprimeix cada dia pel seu bé?
Per què no puc sentir la teva veu? És que t'han emmordassat i lligat, i és impossible que ens puguis abanderar?
Els teus ulls donaven vida a qui els contemplava, però ara els veig vermells i tristos, cansats i abatuts.
És que estan tan vermells de plorar? Si és així, és que encara veus la realitat, la realitat injusta que hi ha.
O estan vermells per què t'has convertit en un dels opressors? Opressor d'un mateix? Em nego a pensar així!
Crec amb tu, poble, retorna a la teva mirada i fes brillar com abans solies tot allò que miraves i contemplaves.
Oh poble! Recordo aquells moments de glòria teus, en el que els canvis eren possibles i el futur era un cel!
Un cel en vida volíem crear, i tu feies que tots ho veiéssim possible, el millor futur estava a les nostres mans!
Junts podíem convertir tota injustícia, agafats ben forts fèiem enfront de totes les pors, units trencàvem aquells murs.
Murs, que recordaràs, ens havien creat aquells que volien el nostre ofec, i que dissimuladament ens coartaven la llibertat.
Pors, que recordaràs, eren fal·làcies que ens havien explicat per atemorir-nos i restar immòbils i amansits.
Injustícies, que recordaràs, han estat creades perquè quatre visquin més que bé a costa de nosaltres; ho recordes?
Què t'ha passat, oh poble? Els anys t'han deixat baldat i atrotinat? O és que tanta lluita t'ha esgotat?
Tenim dret a estar cansats? Tenim dret a restar quiets davant les injustícies i problemes que creixen cada dia?
La foscor ens ha envaït, i no tenim dret a fer un respir! Aixequem-nos, junts, jo t'acompanyaré fins a la fi.
Deixarem destrossar aquell camí que havíem construït? Abandonarem aquells que vam esperonar i engrescar a viure?
Sé que dins teu, poble, resta l'espurna necessària per encendre aquella llum per il·luminar el camí, sí!, la tens!
Encenguem-la i tornem a lluitar contra el mal i les injustícies que enfosqueixen cada dia més el futur somiat i just!
Oh poble! No et cansaré més amb les meves paraules! Doncs les meves energies no les puc acabar intentant animar-te.
Jo també m'he fet gran, i no tinc excés de vitalitat. Per això, poble meu, caminaré aquest camí, sol o amb tu...
Però ja saps, poble meu, que un camí és més senzill si el camines amb algú, un camí és més planer si no el fas sol.
Per això, poble meu, et demano que em segueixis, que despertis les forces, que retornis al que havies estat.
Poble meu, mira com estem vivim, escolta com es prepara el futur i de ben segur voldràs caminar el camí a la llibertat.
Units i amb força fem que el nostre futur o el que ens precediran, sigui aquell somni de què tant en vam parlar. Et vens amb mi Poble?
Recordo que lluitaves de forma incansable per fer sentir la teva veu, una veu poètica que ressonava arreu.
Ara restes mut i quiet davant els constants assetjaments que sofreixes de qui en públic diu que només vol el teu bé.
És que jo, poble, he canviat i m'he convertit en rebel? És que sóc jo qui s'ha posat al costat d'un extrem?
Deixem negar-t'ho, perquè encara recordo els cops que vam sortir junts al carrer foren per casos com els presents.
Deixem recordar-te, encara més, que quan eres energètic, jove i dinàmic, m'impulsaves a dir que tot era millorable.
Què t'ha passat poble? No veus el sistema caduc i autoritari que et menysté i t'oprimeix cada dia pel seu bé?
Per què no puc sentir la teva veu? És que t'han emmordassat i lligat, i és impossible que ens puguis abanderar?
Els teus ulls donaven vida a qui els contemplava, però ara els veig vermells i tristos, cansats i abatuts.
És que estan tan vermells de plorar? Si és així, és que encara veus la realitat, la realitat injusta que hi ha.
O estan vermells per què t'has convertit en un dels opressors? Opressor d'un mateix? Em nego a pensar així!
Crec amb tu, poble, retorna a la teva mirada i fes brillar com abans solies tot allò que miraves i contemplaves.
Oh poble! Recordo aquells moments de glòria teus, en el que els canvis eren possibles i el futur era un cel!
Un cel en vida volíem crear, i tu feies que tots ho veiéssim possible, el millor futur estava a les nostres mans!
Junts podíem convertir tota injustícia, agafats ben forts fèiem enfront de totes les pors, units trencàvem aquells murs.
Murs, que recordaràs, ens havien creat aquells que volien el nostre ofec, i que dissimuladament ens coartaven la llibertat.
Pors, que recordaràs, eren fal·làcies que ens havien explicat per atemorir-nos i restar immòbils i amansits.
Injustícies, que recordaràs, han estat creades perquè quatre visquin més que bé a costa de nosaltres; ho recordes?
Què t'ha passat, oh poble? Els anys t'han deixat baldat i atrotinat? O és que tanta lluita t'ha esgotat?
Tenim dret a estar cansats? Tenim dret a restar quiets davant les injustícies i problemes que creixen cada dia?
La foscor ens ha envaït, i no tenim dret a fer un respir! Aixequem-nos, junts, jo t'acompanyaré fins a la fi.
Deixarem destrossar aquell camí que havíem construït? Abandonarem aquells que vam esperonar i engrescar a viure?
Sé que dins teu, poble, resta l'espurna necessària per encendre aquella llum per il·luminar el camí, sí!, la tens!
Encenguem-la i tornem a lluitar contra el mal i les injustícies que enfosqueixen cada dia més el futur somiat i just!
Oh poble! No et cansaré més amb les meves paraules! Doncs les meves energies no les puc acabar intentant animar-te.
Jo també m'he fet gran, i no tinc excés de vitalitat. Per això, poble meu, caminaré aquest camí, sol o amb tu...
Però ja saps, poble meu, que un camí és més senzill si el camines amb algú, un camí és més planer si no el fas sol.
Per això, poble meu, et demano que em segueixis, que despertis les forces, que retornis al que havies estat.
Poble meu, mira com estem vivim, escolta com es prepara el futur i de ben segur voldràs caminar el camí a la llibertat.
Units i amb força fem que el nostre futur o el que ens precediran, sigui aquell somni de què tant en vam parlar. Et vens amb mi Poble?