El saber: Res serveix de res
No tan rotund com el títol, però de ben poc serveix l'aprenentatge, l'educació, la cultura... Això és el que opinaria algú que no la tingués i és que la definició subjectiva de la paraula "útil" fa que etiquetem moltes coses d'inútils, i el que serveix és el que sabem, i com que ho sabem li donem ús.
M'explicaré, l'actual immediatesa que ens han dut les noves tecnologies (tan bona per unes coses, però igual de dolenta per altres) ens ha dut a l'opinió ben vista, o si més no, tolerada, de dir que algunes coses són absurdes d'exigir o inclús d'existir.
Un exemple clar és dels aprenentatges que "obliguem" als nostres alumnes a aprendre. La frase "I això per què serveix?" és una expressió cada cop més escoltada a les aules. I encara més greu és el seguiment que molts docents i famílies tenen d'aquesta cultura degeneradora del saber.
Cada cop més afavorim que els nostres joves només estudiïn allò que se'ls dona bé; segurament això ho fem per no enfrontar-nos al problema d'un canvi educatiu absolut i també o fem per no encarar-nos a donar per veritat que el nostre jovent (fills o alumnes) no són bons en alguna cosa (quelcom normal, ningú és bo amb tot, però tothom és bo amb alguna cosa).
Un altre exemple de titllar d'inútil quelcom que no entenem és amb l'art. Quants de nosaltres no hem qualificat alguna obra d'art (per exemple de Joan Miró) d'absurda, de no valdre res...? El problema rau en que no la comprenem. I si m'ho permeteu, i si no ja em disculpareu, la comprensió d'art la podem ampliar amb tots els sabers; doncs per què no poder considerar una demostració matemàtica com art? Per què no considerar la crítica d'una font històrica com a art? Per què no considerar la comprensió d'una partitura com a art? Per què citar un text amb una llengua "morta" no és art?...
La veritat és que una persona pot sobreviure sense cultura i sense saber, però amb quines condicions? Jo he conegut persones analfabetes, i en conec que són analfabetes matemàtiques o artístiques, i totes aquestes persones han pogut tenir, i tenen, una vida llarga. Però amb menys justícia que les que sabien llegir, amb menys facilitats que els que saben matemàtiques, amb menys aspiració a preguntar-se les coses...
I aquest és el resum de tot plegat. La ignorància, la incomprensió, desconèixer un saber... ens du a tenir la valentia inconscient de dir "això no serveix per a res!". Aleshores, quan una sentència similar ens vingui a la ment, aturem-nos i meditem: què és el que no sé per no comprendre el valor d'això que he estat a punt d'anul·lar?
M'explicaré, l'actual immediatesa que ens han dut les noves tecnologies (tan bona per unes coses, però igual de dolenta per altres) ens ha dut a l'opinió ben vista, o si més no, tolerada, de dir que algunes coses són absurdes d'exigir o inclús d'existir.
Un exemple clar és dels aprenentatges que "obliguem" als nostres alumnes a aprendre. La frase "I això per què serveix?" és una expressió cada cop més escoltada a les aules. I encara més greu és el seguiment que molts docents i famílies tenen d'aquesta cultura degeneradora del saber.
Cada cop més afavorim que els nostres joves només estudiïn allò que se'ls dona bé; segurament això ho fem per no enfrontar-nos al problema d'un canvi educatiu absolut i també o fem per no encarar-nos a donar per veritat que el nostre jovent (fills o alumnes) no són bons en alguna cosa (quelcom normal, ningú és bo amb tot, però tothom és bo amb alguna cosa).
Un altre exemple de titllar d'inútil quelcom que no entenem és amb l'art. Quants de nosaltres no hem qualificat alguna obra d'art (per exemple de Joan Miró) d'absurda, de no valdre res...? El problema rau en que no la comprenem. I si m'ho permeteu, i si no ja em disculpareu, la comprensió d'art la podem ampliar amb tots els sabers; doncs per què no poder considerar una demostració matemàtica com art? Per què no considerar la crítica d'una font històrica com a art? Per què no considerar la comprensió d'una partitura com a art? Per què citar un text amb una llengua "morta" no és art?...
La veritat és que una persona pot sobreviure sense cultura i sense saber, però amb quines condicions? Jo he conegut persones analfabetes, i en conec que són analfabetes matemàtiques o artístiques, i totes aquestes persones han pogut tenir, i tenen, una vida llarga. Però amb menys justícia que les que sabien llegir, amb menys facilitats que els que saben matemàtiques, amb menys aspiració a preguntar-se les coses...
I aquest és el resum de tot plegat. La ignorància, la incomprensió, desconèixer un saber... ens du a tenir la valentia inconscient de dir "això no serveix per a res!". Aleshores, quan una sentència similar ens vingui a la ment, aturem-nos i meditem: què és el que no sé per no comprendre el valor d'això que he estat a punt d'anul·lar?
https://www.flickr.com/photos/clairity/35559221614
Pel que fa a mi, em considero una persona bastant ignorant, sé ben poc del que sé que es pot saber. Ho dic, perquè no vull deixar entre dit que sé més que ningú, sóc una persona amb un saber normal i amb un nivell d'ignorància estàndard... No obstant això, intento anar disminuint aquesta incultura que tinc...