Vaig creure que amb la meva feina podia canviar alguna cosa... em vaig equivocar...
Abans de seguir llegint, escolta els primers dos minuts de la portada de la Mònica Terribas de les 7 del matí.
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/el-mati-de-catalunya-radio/el-mati-de-catalunya-radio-de-07-a-08-h-07062019/audio/1042228/
Avui tenia una altra entrada prevista, però l'he canviat escoltant aquesta portada. He de dir que aquesta entrada és diferent de moltes altres, és molt personal i podria formar part del meu diari. Però ho publico perquè crec que és ètic que tothom vegi el que diu la Mònica Terribas.
Doncs com deia, m'he sentit molt definit amb aquesta portada, fa algunes setmanes que estic capficat de com de malament he dut a terme la meva vida.
Per posar un exemple molt present, un grup d'exalumnes ha acabat un cicle educatiu. Quan vaig ser professor d'aquests alumnes vaig deixar-me la pell per poder fer tot el currículum de matemàtiques[1] i també de física i química. Ho vaig fer donant moltes hores meves per fer-los classes individuals[2]. Vaig crear tallers de ciències extraescolars gratuïts de més de 3h de feina setmanals. Individualitzant l'aprenentatge tant com podia. Arribant a classe[3] intentant fer amena aquesta assignatura. Participant amb hores personals[4] a tots els actes d'"esbarjo" en què ells participaven... I sempre intentant mostrar una ètica en el pensament de millora en l'entorn i la societat, com pot ser no participar en un acte elitista, egocèntric i que malbarata mitjans que podrien beneficiar persones en concret...
I tot això ha servit perquè alguns que no han donat quasi temps personal rebin un aplaudiment d'agraïment (i també quelcom físic), i jo rebre un oblit total o parcial de la majoria d'aquests alumnes...
No ho explico aquest exemple com a anècdota, sinó com a tendència. És el que explicava la Mònica aquest matí. Alguns hem pensat que amb la nostra vida podem canviar el món, però ens veiem aixafats i esmicolats, no només econòmicament, també emocionalment.
Quasi 10 anys d'experiència professional, i el curs vinent serà com si en tingués 0 novament. 10 anys deixant-me més de 70h setmanals de la meva vida per una feina que en els últims temps ni era per una jornada completa. 10 anys de perdre la fe amb l'educació...
Com un gran amic amb anys d'experiencia em deia: "sempre he canviat de feina perquè mai cap empresa em va dir: queda't! Ets imprescindible!"
Així m'he sentit en quasi la totalitat dels llocs on he treballat. Per exemple, fa molts anys, en una empresa que li dedicava més de 12h diàries, quan vaig caure en una foscor profunda i els vaig demanar que necessitava un trasllat van girar-me la cara. Em van abandonar a la meva sort, sense subsidi d'atur i amb moltes obligacions.
En totes les empreses he trobat persones amb interessos egocèntrics que m'han dinamitat les meves forces emocionals / laborals. Individus que han fet ús de tot l'entorn per prosperar per ells mateixos en lloc d'intentar millorar el sistema.
Les persones que han gratat una mica més enllà del meu posat i m'han conegut sempre m'han intentat convèncer en què l'esforç meu valia la pena, tot i no rebre cap copet a l'espatlla... Però malauradament veure que els qui sí que ho reben són els escurçons de la societat, fa que perdi les forces.
En fi, tot això, reitero, ho dic per afirmar el que de bon matí ens ha explicat la Mònica Terribas, i que jo resumeixo com:
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/el-mati-de-catalunya-radio/el-mati-de-catalunya-radio-de-07-a-08-h-07062019/audio/1042228/
Avui tenia una altra entrada prevista, però l'he canviat escoltant aquesta portada. He de dir que aquesta entrada és diferent de moltes altres, és molt personal i podria formar part del meu diari. Però ho publico perquè crec que és ètic que tothom vegi el que diu la Mònica Terribas.
Doncs com deia, m'he sentit molt definit amb aquesta portada, fa algunes setmanes que estic capficat de com de malament he dut a terme la meva vida.
Per posar un exemple molt present, un grup d'exalumnes ha acabat un cicle educatiu. Quan vaig ser professor d'aquests alumnes vaig deixar-me la pell per poder fer tot el currículum de matemàtiques[1] i també de física i química. Ho vaig fer donant moltes hores meves per fer-los classes individuals[2]. Vaig crear tallers de ciències extraescolars gratuïts de més de 3h de feina setmanals. Individualitzant l'aprenentatge tant com podia. Arribant a classe[3] intentant fer amena aquesta assignatura. Participant amb hores personals[4] a tots els actes d'"esbarjo" en què ells participaven... I sempre intentant mostrar una ètica en el pensament de millora en l'entorn i la societat, com pot ser no participar en un acte elitista, egocèntric i que malbarata mitjans que podrien beneficiar persones en concret...
I tot això ha servit perquè alguns que no han donat quasi temps personal rebin un aplaudiment d'agraïment (i també quelcom físic), i jo rebre un oblit total o parcial de la majoria d'aquests alumnes...
No ho explico aquest exemple com a anècdota, sinó com a tendència. És el que explicava la Mònica aquest matí. Alguns hem pensat que amb la nostra vida podem canviar el món, però ens veiem aixafats i esmicolats, no només econòmicament, també emocionalment.
Quasi 10 anys d'experiència professional, i el curs vinent serà com si en tingués 0 novament. 10 anys deixant-me més de 70h setmanals de la meva vida per una feina que en els últims temps ni era per una jornada completa. 10 anys de perdre la fe amb l'educació...
Com un gran amic amb anys d'experiencia em deia: "sempre he canviat de feina perquè mai cap empresa em va dir: queda't! Ets imprescindible!"
Així m'he sentit en quasi la totalitat dels llocs on he treballat. Per exemple, fa molts anys, en una empresa que li dedicava més de 12h diàries, quan vaig caure en una foscor profunda i els vaig demanar que necessitava un trasllat van girar-me la cara. Em van abandonar a la meva sort, sense subsidi d'atur i amb moltes obligacions.
En totes les empreses he trobat persones amb interessos egocèntrics que m'han dinamitat les meves forces emocionals / laborals. Individus que han fet ús de tot l'entorn per prosperar per ells mateixos en lloc d'intentar millorar el sistema.
Les persones que han gratat una mica més enllà del meu posat i m'han conegut sempre m'han intentat convèncer en què l'esforç meu valia la pena, tot i no rebre cap copet a l'espatlla... Però malauradament veure que els qui sí que ho reben són els escurçons de la societat, fa que perdi les forces.
En fi, tot això, reitero, ho dic per afirmar el que de bon matí ens ha explicat la Mònica Terribas, i que jo resumeixo com:
"En aquest món hi ha moltes coses que no van gens bé, i moltes d'aquestes oprimeixen i vexen a uns quants que intenten fer-ho d'una forma més ètica, humana i pròspera."
[1]Inclòs l'estadística, combinatòria i probabilitat que mai ningú ho fa.
[2]Els hi pots dir classes de repàs gratuïtes.
[3]Classes de 31 i una altra de 34.
[4]No com altres que eren amb substitucions.
Que consti, si alguna persona llegint això té pensat donar-me ara copets a l'espatlla, millor que no ho faci. No ho explico pas per això, sinó perquè ningú repeteixi el que jo he fet... no donis la vida... no la regalis...
[4]No com altres que eren amb substitucions.
Que consti, si alguna persona llegint això té pensat donar-me ara copets a l'espatlla, millor que no ho faci. No ho explico pas per això, sinó perquè ningú repeteixi el que jo he fet... no donis la vida... no la regalis...