Un final de curs més
Com cada final de juny, un curs s'acaba i dóna pas a l'inici del període de vacances. Un interval de temps que no ha de servir per fer un "borron y cuenta nueva"; tot el contrari, ha de ser un temps de reflexió i introspecció (tant pel professor com per l'alumne).
Però dit això, com cada curs m'agrada publicar quelcom que estic aprenent dels meus joves (els meus alumnes, tot i no fer-los classe). I en aquest cas és el d'aprendre a perdre...
És un dels sentiments més difícils que he hagut de superar en aquests 10 anys de professió com a docent... El de dir a alumnes, que acaben un cicle, adéu. El de saber que perdré el seguiment de dia a dia amb ells...
Aquest sentiment, extrapolable, et fa sentir que els estàs abandonant a la seva sort. Però així és la vida, això és el creixement, no? He vist nois i noies que s'han fet adults, jo els he acompanyat en una part d'aquest camí seu que es diu vida. Però, igual que fan els ocells amb els petits, al final han de volar per ells mateixos.
I per què ho explico ara això? Fa un temps vaig quedar amb un exalumne, i estava saturat per la insistència dels seus pares en què els expliqués tot el que feia en cada moment. Ell marxava en pocs mesos a fer un màster fora de l'estat, i per tant, els pares poc el veurien. Vaig intentar-me ficar a la pell dels pares i vaig comprendre que és un acte reflex d'aquest sentiment que explicava inicialment: el de dir adéu.
Per això vull publicar aquesta entrada, aquest adéu no és un "no et tornaré a veure", tampoc un "no pots comptar amb mi", és un "he fet tot el que he sabut per ajudar-te, i ara ets tu qui pot fer molt més per tu mateix... Però saps que em tens pel que tu vulguis!".
És la condició de la vida, fer-se gran i adult, ser autònom, desprendre't de les teves ajudes (pares, mares i mestres), i sobretot, la vida és no oblidar-te de tots els que han estat al teu voltant ajudant a formar el que ara ets... Així doncs, a tots els meus exalumnes:
Gràcies per deixar-me ser constructor de la vostra vida durant un temps, un temps curt però magnífic. Un petit període d'intercanvi d'experiències. Gràcies i seguiu creixent!
Però dit això, com cada curs m'agrada publicar quelcom que estic aprenent dels meus joves (els meus alumnes, tot i no fer-los classe). I en aquest cas és el d'aprendre a perdre...
És un dels sentiments més difícils que he hagut de superar en aquests 10 anys de professió com a docent... El de dir a alumnes, que acaben un cicle, adéu. El de saber que perdré el seguiment de dia a dia amb ells...
Aquest sentiment, extrapolable, et fa sentir que els estàs abandonant a la seva sort. Però així és la vida, això és el creixement, no? He vist nois i noies que s'han fet adults, jo els he acompanyat en una part d'aquest camí seu que es diu vida. Però, igual que fan els ocells amb els petits, al final han de volar per ells mateixos.
I per què ho explico ara això? Fa un temps vaig quedar amb un exalumne, i estava saturat per la insistència dels seus pares en què els expliqués tot el que feia en cada moment. Ell marxava en pocs mesos a fer un màster fora de l'estat, i per tant, els pares poc el veurien. Vaig intentar-me ficar a la pell dels pares i vaig comprendre que és un acte reflex d'aquest sentiment que explicava inicialment: el de dir adéu.
Per això vull publicar aquesta entrada, aquest adéu no és un "no et tornaré a veure", tampoc un "no pots comptar amb mi", és un "he fet tot el que he sabut per ajudar-te, i ara ets tu qui pot fer molt més per tu mateix... Però saps que em tens pel que tu vulguis!".
És la condició de la vida, fer-se gran i adult, ser autònom, desprendre't de les teves ajudes (pares, mares i mestres), i sobretot, la vida és no oblidar-te de tots els que han estat al teu voltant ajudant a formar el que ara ets... Així doncs, a tots els meus exalumnes:
Gràcies per deixar-me ser constructor de la vostra vida durant un temps, un temps curt però magnífic. Un petit període d'intercanvi d'experiències. Gràcies i seguiu creixent!
http://blogarbo.blogspot.com/2018/06/gracies-heu-estat-uns-bons-mestres.html
- Mai desapareixen (les veus que sento):
https://blogarbo.blogspot.com/2018/05/mai-desapareixen-les-veus-que-sento.html