Neus Català, ens deixa en un moment decisiu

La setmana passada ens va deixar una de les moltes dones fortes que va crear els fonaments de l'actual "democràcia": Neus Català. Ella va poder sobreviure al pitjor passat més present que tenim. Exiliada a causa del franquisme va ser capturada i tancada en un camp de concentració Nazi.

Tot i això mai va perdre la seva força, decisió i determinisme. I fins a l'últim moment (així ho explica la seva filla) va estar "cantant" les mancances de l'actual societat. 

Però no vull fer una entrada acomiadant-me d'una heroïna com ella, mai ho he fet, i crec que no és el paper que em toca fer. El que sí que crec que està en la meva obligació moral és parlar del que suposa la pèrdua de les dones (i homes) fortes de la democràcia, com he volgut anomenar-les. 

Aquelles dones (i homes), com les nostres àvies (i avis), la majoria republicanes(1); aquestes dones van haver de sofrir el que no està escrit. Pèrdua de familiars per la Guerra Civil, repressió a causa dels seus ideals o dels dels seus familiars; truncament de les llibertats culturals, socials i humanes; fam...

I el fet és que en parlem molt poc de l'exili que va causa la Guerra Civil i de com van ser castigats tots els que van poder fugir. I encara en parlem menys de com, aquestes persones de l'exili, o bé les sotmeses al silenci de la dictadura dins de l'estat franquista, van ser les que ens varen guiar a crear la democràcia. 

El record de les nostres àvies i avis ens ha fet ser conscients del que passaria si torna al poder l'extrema dreta franquista; el seu llegat emocional ens ha enfortit les nostres bases democràtiques. Gràcies a elles i ells hem pogut anar creant de mica en mica una millor societat...(2) 


Però malauradament, com he dit abans, estem perdent aquests homes i dones forts de la democràcia. I això provoca que un percentatge important dels joves d'avui en dia no tinguin la tendresa emocional de la vivència d'aquestes persones. Molts dels nostres joves estudien el Nazisme, el Feixisme, i el Franquisme, però no el senten, només són paraules buides sense cap lligam afectiu.

I aquí rau el motiu d'aquesta entrada, no hem d'oblidar, no tenim el dret a fer-ho. Si el nostre present, no es fa seu el passat, estem aniquilant el futur.  



(1)   Recordem que inicialment la zona republicana era molt major que la franquista. La població estava amb la república (la majoria d'ella); o més ben dit, ja els estava bé la república. I a més, aprofito el moment, recordem que aquests varen guanyar gràcies al Nazisme, Feixisme i la por dels estats democràtics a no despertar una segona Guerra mundial, una por inútil perquè al cap de poc va esclatar.

(2)   Mai oblidaré aquells moments amb les meves dues avies explicant-me la seva vida. Recordaré els moments que em van transmetre oralment, tota aquella vivència d'una guerra (ideológica i social després de la Guerra Civil) que varen patir les seves famílies, molts dels seus amics o de coneguts.
     Cal recordar als nostres joves que s'ha de lluitar amb tot l'amor i pacifisme del món per la justicia, la igualtat i l'harmonia de tot el que ens envolta. Cada cosa que fem ha de ser per aquest objectiu: millorar.
     No vull que aquest present visqui en el seu futur el passat que em varen explicar les meves avies. Desitjo ferventment que la nostra joventut tingui el millor avenir possible.