El nivell eficient de l'educació universitària a Espanya
Més enllà que universitats espanyoles han destrossat la poca bona imatge que tenia aquesta branca de la nostra societat (màsters falsos, possibles regals acadèmics...), a part de tot això, l'educació universitària espanyola és poc útil pel món eficient actual.
Com a professor he volgut millorar el nostre món fomentant la humanitat del nostre futur científic, és a dir, formant joves amb un esperit de millora, amb un esforç notable per crear un món millor... però el que veig en els meus millors alumnes[1] i en tots els seus amics que acadèmicament són excel·lents i humanament insuperables és que, un cop arribat a batxillerat, comencen a veure que quelcom no funciona, i esperen que la universitat els pugui fer veure que podran millorar-ho tot.
Però després d'arribar a la universitat, què es troben? Unes universitats amb professors ineptes (com a tot arreu) que estan allà perquè van aconseguir la càtedra, però ara és impossible fotre'ls fora. Troben altres professors saturats d'estrès, professors que volen fer bé la seva feina, però que no arriben a tot arreu. I tot per culpa d'una manca de dotació de mitjans... Milers d'estudis ho demostren, la universitat espanyola és una de les menys dotades de fons econòmics públics. I què produeix això?[*]
No és que tinguem una fuga gran de ments, sinó una fuga important. Què vull dir? Els alumnes que ens marxen a fer màsters fora, doctorats, investigació o, fins i tot, a treballar en un altre país, molts d'aquests nois i noies són els millors[1] de la seva classe. Això és a causa que la majoria de les universitats espanyoles no tenen parts pràctiques atractives, les universitats tenen tan pocs mitjans que els professors han de seguir amb una avaluació del segle XIX. Fer exàmens teòrics i parts pràctiques imaginatives.
I això passa en qualsevol àmbit de l'ensenyament especialitzat. Posem exemples concrets:
Tenim universitats bones, però menystingudes. Hi ha professors excel·lents, però altament explotats. I tenim alumnes increïbles, però volen ser atesos de forma humana i motivats individualment.
He decidit explicar-ho i deixar-ne constància perquè veig que persones increïbles, joves que estic coneixent, volen marxar d'aquest estat per culpa de què la seva formació no estarà tan ben valorada si l'acaben aquí com si l'acaben fora...
Com a professor he volgut millorar el nostre món fomentant la humanitat del nostre futur científic, és a dir, formant joves amb un esperit de millora, amb un esforç notable per crear un món millor... però el que veig en els meus millors alumnes[1] i en tots els seus amics que acadèmicament són excel·lents i humanament insuperables és que, un cop arribat a batxillerat, comencen a veure que quelcom no funciona, i esperen que la universitat els pugui fer veure que podran millorar-ho tot.
Però després d'arribar a la universitat, què es troben? Unes universitats amb professors ineptes (com a tot arreu) que estan allà perquè van aconseguir la càtedra, però ara és impossible fotre'ls fora. Troben altres professors saturats d'estrès, professors que volen fer bé la seva feina, però que no arriben a tot arreu. I tot per culpa d'una manca de dotació de mitjans... Milers d'estudis ho demostren, la universitat espanyola és una de les menys dotades de fons econòmics públics. I què produeix això?[*]
No és que tinguem una fuga gran de ments, sinó una fuga important. Què vull dir? Els alumnes que ens marxen a fer màsters fora, doctorats, investigació o, fins i tot, a treballar en un altre país, molts d'aquests nois i noies són els millors[1] de la seva classe. Això és a causa que la majoria de les universitats espanyoles no tenen parts pràctiques atractives, les universitats tenen tan pocs mitjans que els professors han de seguir amb una avaluació del segle XIX. Fer exàmens teòrics i parts pràctiques imaginatives.
I això passa en qualsevol àmbit de l'ensenyament especialitzat. Posem exemples concrets:
- Arquitectura: en lloc de fer maquetes que són costoses, fes ús només del dibuix 3D, quan a les millors universitats del món fan ambdues coses.
- Arqueologia: en lloc d'anar a fer excavació i descoberta, mirem com es va fer fa temps; i això que tenim milers de jaciments per investigar, i els millors arqueòlegs paguen per anar a qualsevol jaciment del món. De totes maneres, els estudiants amb un cert grau de coneixements (3r i 4t) podrien anar a fer pràctiques en jaciments, perquè hi ha moltes restes per descobrir i pocs diners invertits per part d'organismes ja siguin públics o privats.
- Enginyeria aeroespacial: en lloc de crear, experimentar..., imagina i explica teòricament el que voldries fer, però res més. El perquè, doncs no hi ha diners per crear aquestes maquetes i fer simulació. I mira que tenim els millors ordinadors per fer simulacions i experimentació de bigdata.
- Filologia clàssica: en lloc de fer estudi dels arxius històrics, classificació, estudi de documents in situ, traduccions... en lloc d'això, memoritza gramàtica i sintaxi i respon un examen, sense parlar les llengües que estàs estudiant ni poder accedir a arxius perquè molts són privats i no es pot pagar els costos d'aquests accessos...
- Matemàtiques: seguim amb l'ensenyament clàssic (que és fonamental), però no invertim en la fomentació del pensament lògic perquè requereix una individualització total de l'alumne.
Tenim universitats bones, però menystingudes. Hi ha professors excel·lents, però altament explotats. I tenim alumnes increïbles, però volen ser atesos de forma humana i motivats individualment.
He decidit explicar-ho i deixar-ne constància perquè veig que persones increïbles, joves que estic coneixent, volen marxar d'aquest estat per culpa de què la seva formació no estarà tan ben valorada si l'acaben aquí com si l'acaben fora...
[1]Defineixo bon alumne aquell que simultàniament em treu acadèmicament excel·lents, em demostra una intel·ligència social i humana increïbles, i sobretot que està despert a la realitat social del seu voltant. He trobat molts pocs d'aquests, pot ser un de cada cinquanta.