Gossos perillosos

Tots els gossos són animals "irracionals"[1], per tant, jo mai deixaria un nadó o un menor amb un gos, més si l'animal és més gran que el nen, sense la supervisió d'un adult. A més, les persones i els animals domèstics som especies diferents, no? Així doncs, la compatibilitat de comprensió no està assegurada.

Dit això, no diré pas que no existeixin races de gossos més impulsius que altres; tampoc penso defensar que els gossos són sempre "carinyosos" i bonhomiosos; però el que sí que vull defensar és el desacord amb l'adjectiu que els han posat a algunes races: perillosos![2]

L'adjectiu "perillosos" va molt més enllà de classificar unes certes races, intenta culpabilitzar l'actuació de certs animals que han estat educats de forma irresponsable, han tingut una vivència que no els afavoreix la vida amb les persones o han tingut un rampell inexplicable des de la comprensió humana. El que vol l'adjectiu és defensar als culpables que han convertit l'animal, en molts casos, en agressius. Els propietaris i les circumstàncies solen ser els factors que expliquen el comportament de tot animal[3]

Reitero que en cap moment no vull dir que no hi hagi races de gossos amb tendència a ser impulsius. Però modificaria l'adjectiu d'animals "perillosos" pel de "no domèstic" o quelcom similar. Amb aquest canvi, distingiríem tres classes d'animals, els domèstics, els no domèstics i els salvatges. Està clar que els domèstics serien aquells que han estat humanitzats i que no són gens perillosos per la convivència. Els salvatges serien aquells que mai tractarien amb humans i poden comportar un perill si viuen amb un humà. I els no domèstics serien races o especies que tot i poder viure amb humans poden tenir sortides no esperades.

Dins d'aquest conjunt, de "no domèstics", un clar exemple és el cavall, si el fas enfadar, ja veuràs quina coça t'enduràs. Però són sociables i han estat a la vora dels humans des de fa segles. 

Fet aquest canvi, el que si afegiria, a part de l'assegurança que haurien de pagar els que tenen animals "no domèstics" (tal com ara passa amb els "gossos perillosos" o d'altres especies)[4]; doncs a part d'això, si es tingués un animal d'aquests, el propietari hauria de passar un breu psicotècnic anual per verificar que no l'educarà amb l'agressivitat, l'atac, ... I també, des de les gosseres per posar un exemple, s'ha de limitar l'entrega d'alguns animals que hagin tingut unes vivències que els poden haver produït algun cert desequilibri.

Sé que sona complex, però és injust que animals bondadosos com molts dels nostres gossos, estiguin estigmatitzats per culpa de casos puntuals d'agressivitat, on en la majoria d'aquests casos han estat els propietaris els que han convertit els seus animals en agressius. 


Per tant, resumint, centrem-nos a estudiar la compatibilitat entre propietari i mascota, i només deixem tenir aquest vincle si és del tot adequat. 



[1]Ho poso entre cometes perquè no crec que siguin irracionals, simplement que la seva raó i la nostra difereixen en molts aspectes (no només de nivell, també de comprensió per part nostra i d'ells).
[2]http://sac.gencat.cat/sacgencat/AppJava/servei_fitxa.jsp?codi=8969
[3]https://www.guioteca.com/psicologia-animal/por-que-un-perro-puede-atacar-a-una-persona-8-razones-para-tener-en-cuenta/
[4]Eliminaria l'obligació del morrió si va ben lligat, reduiria el cost de l'assegurança...